El pallasso és un nen amb un cos d’adult. És un personatge que reivindica la ingenuïtat i el riure com la millor de les eines per a desestressar-se, per a relativitzar tots els fets. Fa un cant a l’alliberament dels problemes, però no per aix´`o se l’ha d’arraconar en l’entretenimennt blanc, sense més pretensió que distreure a base de clatellades, caigudes i cridòria generalitzada. Jordi Aspa entén així el món del circ. I és, des d’aquesta ò`pitca tant íntima que ha constït el darrer capítol de la trilogia de la companyia Rhum. torna, doncs, a una certa, ombra del pallasso, com ja hi havia en el primer treball, fet bàsicament en record del pallasso mort Monti amb qui, mesos abans de la seva mort s’havia iniciat aquella aventura. Rhumia va ser la segona estació, probablement la que més cridava i feia riure, despreocupadament, sense perdre l’ànima del pallasso, però sense aprofundir-hi. Ara,, en canvi, Aspa fa una sotragada amb el fre de mà i indaga ben endins. Hi ha l’entrada clàssica del ninot de pallasso preparat per a rebre mastegots,però, hi ha, sobretot una reflexió un punt decadent del món del pallasso. Que vol demostrar que des del cor blanc d’aquests artistes es pot fer molt més que riure. Arriben a una tendra emoció, i a acomiadar-se sense necessitat de grans escarafalls, molt coherent amb el to de tota la peça.

Hi ha el bon rotllo de l’Arquetti (un Carablanca, amb més cor que mai), hi ha la música de’n Pep Pascual, el gag de la vedet de’n Mauro (que apareix més integrat que en la seva primera aparició, a l’estrena de Rhumia), la sensibilitat maldestre de’n Piero Steiner i un brillant Roger Julià, capaç de transformar-se contínuament amb una ànima que pivota sobre totes les demés. És el mirall constant dels altres. El món que transmet Aspa (amb les entrevistes) i amb els interrogants que es plantegen,a l’escena mateix, els intèrprets, és d’un món en decadència, com embrutit i entristit però que respira la Veritat com el primer dia. Aquell cos gegant amb mans fortes que miren de fer una carícia. De fet, evoca molt a altres peces d’Escarlata Circus. Com el Llenties i Marabú o , molt més darrerament Pugilatus.

Rhumians no serà, probablement, l’obra que més gira faci, la que el públic rigui més. Però respon a l’honestedat de la companyia (de moment, sense Jordi Martinez, encara recuperant-se d’un accident, pel que es veu). Es passa una estona divertida però sobretot es connecta amb l’interior dels pallassos que volen agradar des de la seva vulnerabilitat, la seva (la nostra) divertida imperfecció.