Ens validen l’entrada. Dins la petita
carpa, la iurta de Los Galindos, passem per un passadís circular on hi ha
penjats vestits que desprenen antigor. Se’ns obre la curiositat. Entrem en
aquest circ tan especial on fan coses tan diferents. Tot és més aviat fosc. El
artistes, molt amables, ens conviden a seure a les graderies. Hi ha un angle de
180 graus perfecte. Davant, s’hi veu l’entrada dels artistes i, a cada costat, unes
cortines que amaguen unes portes. Escanegem el voltant amb la mirada. Veiem un
magnetòfon de bobina oberta —quina antiqualla més preciosa— un sentimental aparell
de ràdio dels anys 50, un tocadiscos que funciona i ahhhh!… una pista de
fusta petitona lleugerament elevada. El color de la fusta és el més clar que hi
ha en tot el recinte. La resta tot segueix apagat. Es respira un cert aroma de
naftalina i de veneració per tot allò vell, tot i que sempre hi ha l’espectador
que es mira el telèfon mòbil. 

Comença la funció. Tres persones deambulen per la
minipista de circ. I durant una hora veiem de tot: un vodevil, un drama, una
comèdia, teatre visual, un funeral, teatre físic, un musical, números acrobàtics, cascades impossibles, teatre costumista, una festa
de carnaval, cinema mut i allò que no pot faltar en un espectacle de Los
Galindos: una paròdia del circ clàssic. 

L’espectacle Udul és un quadre
impressionista dinàmic on els artistes apareixen i desapareixen, obren i
tanquen les cortines. I obren i tanquen les cortines. I també obren i tanquen
les cortines. Els quatre artistes (Marcel Escolano, Bet Garrell, Anna Pascual i
Benet Jofre) s’hi deixen la pell i estan pletòrics. És sorprenent comprovar com
Los Galindos, amb més de 25 anys de trajectòria, tenen una tendència a fugir de
la comoditat, a partir de zero en cada creació i a buscar espais inexplorats
per crear universos inventats. I tot amb un llenguatge molt proper a l’espectador,
molt físic i, com diuen ells mateixos, des de les entranyes.