el Verbatim és una forma teatral que trasllada el gènere documental periodístic a l’escena. ho fa, reproduint les rèpliques i les maneres de dir-ho dels protagonistes. Recull un plec immens de veus d’un tema i explora tots els punts imaginables per fer una tria posterior. I en la tria hi l’ordre hi ha la subjectivitat, irremeiablement. La companyia va fer un interessant i militant espectacle sobre la frontera sud de la immigració (les tanques de Ceuta i Melilla): Mos maiorum (el nom va donar nom a la companyia). Ara, hi torna sense necessitat de sortir de Barcelona (tot i que també han buscat paral·lismes a Venècia i Berlín). Han triat un tema sucós: el dret a l’habitatge versus l’especulació dels pisos. Altra vegada, en la posada en escena, fan que els espectadors formin part de la Barcelonja aparentment acollidora, que els anirà movent per a diferents plans urbanístics i per fer més decent una part del barri (sigui del centre o de l’extraradi). Les conseqüències són sempre les mateixes: la població amb menys recursos es veu obligada a sortie. I l’Administració només guareix molt mínimament les ferides a aquest dret que hauria de ser irrenunciable. 

Aquesta vegada, els tres actors han estat més honestos. Perquè han construït un dispositiu que construeix algunes caricatures de la realitat en pocs moviments però, a més, han ofert la possibilitat a què la gent parli, en una mena de postfunció assembleària. Ells també hi intervenen i qïuestionen actituds reprovables d’antics propietaris, nous propietaris i, puntualment, llogaters. Al costat dels que confonen els turistes amb carteres amb cames, hi ha les víctimes i també els professionals i funcionaris que procuren amortiguar el cop, trobar les raons i les possibles solucions a una situació que mana el negoci i no els drets dels ciutadans. En el fons, la peça és un suggerent punt de partida a un debat imprescindible entre els ciutadans. Que caldria que fos transversal per barris. Que tothom pogués posar-se en la pell de l’altre i que es limitessin els abusos. Tornen a utilitzar el teatre com a una arma de reivindicació social, com a una eina política. Però, en comptes de quedar-se amb els eslògans, aconsegueixen aportar un discurs nou i, sobretot generar una discussió fèrtil. 

És un espectacle que hauria de veure tothom que tingués una mínima capacitat crítica.