Una amiga d’una
amiga, la meva tieta favorita, un tabú social. Qui en parla, en aquest primer
món nostre de gestacions totalment controlades, de la mort perinatal? (…) Clàudia Cedó amb Una gossa en un descampat plasma l’experiència autobiogràfica de la mort  del seu nadó als cinc mesos d’embaràs i li
atorga la immortalitat del personatge de ficció en un espectacle que xucla el
públic a través de l’emoció. Plor i riure col·lectiu per celebrar vida, mort i
camí del dol. Proposta valenta que comparteix socialment els sentiments,denuncia
manca d’informació sobre la qüestió i reconeix la feina dels professionals de
la sanitat.

Passos que
segueixen als de Gemma Brió, qui va encetar un camí desconegut en la
dramatúrgia catalana amb l’inoblidable Llibert.
Diferència perquè Cedó vol combinar el procés 
de la parella protagonista que arriba a l’hospital per un mal de panxa
fins a les conseqüències devastadores de la pèrdua, amb una història de teatre dins
el teatre que no alça el vol en cap momentja que es nota massa el recursde
donar aire a l’espectador.

Qui realment
enlaira l’espectacle i n’aconsegueix la màxima potència és un Sergi Belbel revitalitzat
que signa una direcció amb públic a quatre bandes i dinamisme constant. Belbel
ha triat la complexitat,en part provocada per l’encertada decisió que va
prendre en desdoblar el personatge de Júlia amb dues actrius, una de les quals és
la seva veu interior. Per si no n’hi hagués prou, s’alternen cada dia. Increïble
Vicky Luengo patint física i psicològicament tot el procés, mentre Maria
Rodríguez esperonava per bé i per mal la seva consciència. Magnífic treball de
totes dues, inseparables, indissolubles,  tens i fluid, tan difícil i orgànic alhora. El
duet brilla perquè està ben agombolat per la resta, on destaca la contundència
camaleònica d’Anna Barrachina intercanviant personatges i l’aiguabarreig de
tendresa i fortalesa de Pep Ambròs com a parella de Júlia i pare de la criatura. (…)