Clàudia Cedó ha
necessitat un punt de lirisme brut per expressar el buit del seu
ventre. Ha trobat un cert consol distanciant-se d’un fet personal
molt íntim que, en compartir-lo a través de l’escena, ha
esdevingut catàrtic i pedagògic. Ha trencat un tabú com també ho
van fer Gemma Brió i Norbert Martínez amb el seu Llibert (un crit
de desesperació que arrapava a la cadira). Cedó ha sabut situar la
trama en un espai ambigu, entre simbòlic i ben real, com acostuma a
fer en els seus muntatges (Tortugues: la desacceleració de les partícules, L’home sense veu, Cinema….). Hi ha incorporat unes
imatges poètiques d’aparent lletjor que aconsegueix embellir amb
una mirada valenta i ferma al seu fantasma, a la seva ombra. A la negror que tothom percep dins del seu cos, o voltant-li, més
enllà del fet concret de la maternitat i de la mort perinatal del
nadó.

Sergi Belbel ha
tornat a dirigir un autor ben jove. Diu que és la seva
responsabilitat. I també la seva manera d’aprendre. Si amb Roc Esquius va poder treballar el matís (Sàpiens), en un escenari propi de
vestíbul d’un pis (la sala Flyhard) ara té molt més espai.
Disposa el públic a quatre bandes i fa que la primera filera trepitgi
el terra del mateix descampat. És un espai més obert que, en les
sessions prèvies, encara havia de resoldre algun problema per poder
escoltar tots els intèrprets des de tots els punts de la sala. El
joc escènic és metateatral perquè s’encavalquen els espais, i es
fa broma dels actors que interpreten molts personatges diferents. La
clau per entendre l’obra és que Cedó ha desdoblat (novament, com
a Et planto) el personatge de Júlia. Hi ha la que va patir i
construir les ombres i la que hi lluita en contra, la consciència.
En certa manera són com la llum i la nit que Subirós va introduir a
Sol solet, al TNC, de Sagarra.

Per últim, els
actors. Hi ha un aire de Biblioteca de Catalunya pel que fa a les
interpretacions. En part, per la disponibilitat de l’espai i per la
sorra (són virutes de suro) que ho poden recordar. Però sobretot
pel joc entre l’actor i els personatges. Xavi Ricart, Queralt
Casasayas,i Anna Barrachina fan un desplegament divertit, dinàmic i
precís de cada minipersonatge. Per la seva banda, pep Ambrós és un
pare enamorat i preocupat per la companya. I que mira d’apropar-s’hi
amb gran sensibilitat. I el duet Vicky Luengo /María Rodríguez
permeten analitzar amb bisturí els moments de tensió, des que
entren a l’hospital amb unes contraccions als cinc mesos, a quan
surten havent parit un nen que no pot plorar. El seu descampat és el
lloc on desgranen les pors i els records. Belbel va decidir una
pirueta: que les dues actrius vagin alternant els papers de Júlia i
de la seva consciència. En el passi (de prèvia) que vam veure,
Rodríguez regalava unes mirades il·luminades, magnètiques, de llum
mentre que Luengo li tocava el paper de la víctima, de la por. I que
hla traslladava a una mena de sobreactuació volguda, per fer veure
que el seu personatge era més forta que vulnerable (tot i que ser
nomes una aparença).

Cedó retrata,
novament, un retall de vida amagat. Com amb els seus personatges
ambigus, de realitats paral·leles, fantàstics i alhora víctimes
d’unes malalties que els situen als marges de la societat. Cedó mira el món des d’un mirador privilegiat, similar al d’Albert Espinosa des d’on pot servir de l’humor més negre. La
diferència principal és que ara, la que decideix situar-se en un
descampat és una jove amb empenta, amb ganes de ser mare i que ha
d’assumir allò tant ingrat de la vida de “les coses van com
van”. El preciós quadre final, oníric, que redimeix, indica que
en aprendre d’aquestes doloroses renúncies hi ha la Vida en
majúscules.