L’esmorzar a quatre, entaulats, al final, sí que arriba. Melmelada, mantega, llet, cafè acabat de fer al fogonet elèctric, torrades… Però allò anecdòtic que donaria justificació al títol de l’obra, «Esmorza amb mi», arriba després d’una hora i tres quarts d’un ping pong dialèctic de parella —o de parelles entrecreuades— i d’alguns solos extraordinaris en primer pla.

La influència cinematogràfica, tan conceptual com d’estructura escènica i d’il·luminació del director Iván Morales, és evident en aquesta nova proposta —havia de ser una pel·lícula fa uns quants anys— que encara recorda l’impacte de l’anterior obra de cambra, «Sé de un lugar», aleshores amb Anna Alarcón i Xavi Sáez (molts espectadors la recordaran, si no de La Caldera, de La Seca Espai Brossa o de la recent reposició a la mateixa Sala Beckett).

Parlo d’estructura escènica perquè la companyia ha muntat una mena de circ romà amb les grades —els espectadors encerclen l’escenari en una posició alta que obliga a aixecar fins i tot la cama per accedir-hi—, un circ romà on, pel que hi passa, no seria gens estrany que en un moment donat sortissin els lleons. Els gladiadors ja hi són: es diuen: Natàlia, Salva, Carlota i Sergi.

Un primer quart d’hora —molt potent, però diria que massa a ralenti sense que es vegi de moment per on acabarà d’esclatar la cosa— porta també a la impressió que s’assisteix a una sessió de pràctiques vista des de dalt en una acadèmia de medicina, amb la llitera al mig de la sala on jeu Natàlia (Anna Alarcón) després d’un accident de bicicleta, una noia a la ratlla superada dels trenta anys, amb ambicions d’artista audiovisual, que sobreviu fent de cambrera en un bar de nit del Raval, i que vol fer un documental sobre el desamor dels altres per esvair el dolor que l’assetja, mentre ara és a les mans del zelador o fisioterapeuta de l’hospital, en Sergi (Xavi Sáez), un antic amic d’adolescència de la Natàlia que té el desig de deixar el brogit urbà i retirar-se en una masia de muntanya i que, mentre fa els exercicis de rehabilitació a la Natàlia, obre el meló de la relació personal que després s’anirà establint entre ells dos i també amb els altres dos personatges, en Salva (Andrés Herrera), amic temporal de la Natàlia amb qui s’han embolicat algunes vegades sense cap compromís, un músic underground que ha sobreviscut a la crisi tot i que odia la seva feina, i la Carlota (Mima Riera), una jove en stand-by, excantant, exmodel, exactriu, ara aspirant a escultora, només feliç en un espai reclòs, lluny dels altres, amb el desig també, al costat d’en Sergi amb qui fa un any que viu de parella, de ser mare per primera vegada i fer-ho lluny de la pressió de la urbs.

«Esmorza amb mi» és una obra novament singular, com ho era «Sé de un lugar», feta de mirades, d’una atmosfera freda que glaça la sang, de rostres expressius i de converses entretallades, que els quatre protagonistes enforteixen amb la seva interpretació i que el director Iván Morales remarca amb diferents recursos: la il·luminació directa sobre el rostre d’ells quan fan un solo, a vegades projectat en vídeo directe en dues pantalles gegants com passa amb la confessió dels desitjos de Carlota (Mima Riera), les pujades dels personatges als punts alts de les grades, en la penombra, quan escolten els altres o quan intervenen des d’allà mateix, les citacions que en Sergi fa de Confuci com a filosofia de vida o el talls musicals que porten sobretot a Burt Bacharach. Tota l’amargor que arrosseguen els quatre personatges es desprèn en cadascuna de les seves intervencions en una interpretació que Iván Morales ha modelat artesanalment al més mínim detall. (…)