La companya D’Irque & Fien renuncia
a pràcticament tots els elements clàssics del circ i es decanten
per la poètica de quatre pianos (amb més d’una sorpresa) i dues
grues. És una coreografia de maquinistes que complementa un treball d’equilibri dels dos pianistes. L’única excepció de disciplina clàssica és
l’acrobàcia de les bitlles, tot i que ho fan amb una llum
d’un frontal de tramoia. O sigui que plantegen un exercici clàssic des d’una visió insòlita.

És una peça que aconsegueix unes imatges de postal i
que, estranyament, no aconsegueix emocionar com correspondria,
segurament perquè li falta una dramatúrgia que la tensi, que cusi
cada quadre i cada personatge i que la netegi d’unes
interpretacions amb gesticulacions sobreres i repetitives. La bellesa
de tocar el piano en una instal·lació que els amuntega amb un
fràgil equilibri és, això sí, molt potent. Però la manca de ritme, d’una construcció que s’apoderi de l’espectador resol la proposta amb una fredor a platea. 

El muntatge ensenya el treball dels maquinistes (habitualment amagat entre caixes). Ara es pot entendre molt millor la màgia dels pianos voltant (tot i que segueixen amagant) espais d’escapisme i de desaparicions i aparicions a escena. Aquest joc recorda els treballs d’orfebreria escènica de James Thierrée (La grenouille avait raison). De fet, el personatge principal, enamoradís, té un cert aire de Charlot.