A
‘Sol Bémol’, els belgues D’Irque & Fien construeixen una història impressionantment
bonica i impossible, digna de somni. Els trobem enmig d’un vaixell imaginari d’enormes
veles que, quan el vent dissipi la boira, ens transportarà a un altre univers
canviant. Objectes presents però que no es veuen, imatges que juguen amb la
visió i la raó, i el voleiar d’uns pianos i els seus pianistes ens faran ben
creure que dormim desperts.

Som
en una atmosfera etèria, tenyida d’una il·luminació onírica i una melodia que s’escapa
lliurement, com el grinyol de les velles fustes que emmarquen el majestuós quadre
escènic. La lleugera inclinació de l’escenografia reforça encara més aquesta
sensació i la d’inestabilitat en un espai que, a poc a poc, s’anirà omplint de
pianos.

Girant-se l’esquena i picant-se l’ullet, els dos intèrprets els tocaran en les més
surrealistes i arriscades posicions en un anar-i-venir argumental ben simple,
però tensat, en què també hi prendran part humorísticament els tècnics que fan
possible les increïbles maniobres aèries. I ens ensenyaran com es gaudeix d’una
passió, encara que sigui arriscada o no se’n pugui viure.

Ens gronxarem amb ells ballant entre pianos i les notes suspeses en l’aire
fins que ens delectaran amb un final preciós amb coda inclosa després de la
qual, com en tot somni, ens preguntarem si aquest ‘Sol Bémol’ ha estat real o no.