Ara que tenim una brutal  mare Medea a la
cartellera interpretada per Emma Vilarasau, és sens dubte un bon moment per
recordar que fa just una dècada (tempus fugit que dona gust)  , teníem també una “Mama Medea” al Teatre
Romea interpretada llavors per Roser Camí. I a sant de què ve donar aquesta
informació, si del que es tracta és de parlar d’aquest altre  excel·lent espectacle sense res a veure amb
les tragèdies gregues que és “A.K.A.”? Doncs es deu al fet que, consultant el
curriculum d’aquesta bèstia escènica que es diu Albert Salazar , m’he trobat
que el seu debut professional als escenaris es va produir fent de fill de Medea
(llavors, el noi tenia catorze anys)  en
aquella producció. El cas és que deu anys després , i amb sèries com “La riera”
o “Merlí” de per mig , l’Albert realitza ara mateix una interpretació
prodigiosa que justificaria ja de per si la vista a la Flyhard, si no fos
perquè aquesta visita està alhora també ben justificada per la força del text
que l’Albert interpreta, i per la molt brillant posada en escena amb què el
presenta la directora Montse Rodríguez.

L’Albert , a la Flyhard, es diu Carlos. I
encara que el vegis encaputxat i que això et pugui tallar una mica si no ets
encara col·lega seu o creus que no pertanys a la seva tribu urbana o no
t’identifiques amb la seva forma de vestir o els seus gustos musicals , podràs
comprovar de seguida que en el seu cas la caputxa potser li serveixi  de vegades com a defensa, però mai es
transforma en un recurs per aïllar-se. El Carlos , per contra, és comunicatiu, es
sent raonablement feliç, es troba d’allò més bé amb els seus “viejos” – que en
aquest cas, són “viejos” adoptius- , i no ha patit fins el moment cap mena de
discriminació especial ( o com a mínim, no ha sigut conscient de patir-la) pel
fet de tenir una pell una mica més fosca que la mitjana i uns orígens tirant
a  africans.

Us he dit abans que aquesta obra, no tenia res
a veure amb una tragèdia grega? Doncs bé: tot és relatiu. I és que com molt sap
l’amic Èdip – una altra ànima tràgica present ara mateix a la cartellera- ,
qualsevol pot passar com si res de sentir-se el rei del món – o com a mínim, el
rei de Tebas- a sentir-se un pària carregat de culpes . Fins i tot, encara que
sàpiga que no és culpable de res: quan tot el que t’envolta i tothom – o
gairebé – que tens al teu costat et vol culpar de quelcom, i quan allò que
anomenem justícia deixa ben a la vista els efectes demolidors que pot comportar
l’ambigüitat amb què pot ser interpretada, i quan arriba aquell punt en el qual
tu mateix dubtes de tu mateix, l’alè de la tragèdia ja bufa damunt teu. Llavors,
la maquina dels prejudicis que semblava rovellada  torna a posar-se en marxa, demostrant que en
realitat només estava esperant l’ocasió per passar de ser un fantasma latent a
un dimoni patent. Això és la tragèdia: aquesta irrupció d’allò que s’escapa al
teu control (digues-li la voluntat dels déus, o el destí irreversible, o el que
més et vingui de gust) i que ja mai més et permetrà tornar a ser el que creies
ser. I això ho descobrirà el Carlos al llarg dels menys de noranta intensos
minuts d’aquest ben notable muntatge.