A primera vista, el monòleg d’un xaval de 15
anys que va per la vida amb l’skate sota el braç i la caputxa de la samarreta
sempre posada, no sembla que pugui tenir gaire profunditat vital. Però aquest AKA escrit per Daniel J. Meyer trenca
els esquemes: l’autor dinamita el clixé de l’adolescent rebotat que creu que
fumar-se un peta amb els amics és el
súmmum de la rebel·lia. Fill adoptiu d’un murcià i d’una catalana, el protagonista
d’AKA (Carlos) fuma petes, és skater i escolta (i balla) hip-hop,
parla amb els amics per whatsapp i s’infla a fer likes al Tinder, però aquí acaba l’estereotip: el Carlos és bon
estudiant, estima els pares i és feliç. És despreocupat, alegre, ingenu. Un nano
sà, agraït pel que té i que no vol saber d’on ve. Potser, perquè li fa por
saber-ho: en realitat, si es posa la caputxa és per ocultar unes faccions i uns
cabells que li semblen massa moros
per a un català estàndard. La caputxa li dona seguretat i la identitat que
desitja.

I, de fet, tan bon punt se la treu, el seu món
comença a trontollar. Com un superheroi que perd el seu poder, es torna
vulnerable, presa fàcil d’una societat embrutida pels prejudicis. Carlos té una
cita màgica amb una noia, però l’encís es trenca tot just després del sexe; a
partir d’aquest moment, cau en un espiral de calúmnies, racisme, xenofòbia i
injustícia que, intuïm, el marcarà la resta de la seva vida.

Montse Rodríguez, directora d’AKA, signa una posada en escena tan
enèrgica com la dramatúrgia de Meyer. Les escenes se succeeixen de manera
ràpida, àgil, en un espai escènic minimalista. Rodríguez mostra la vitalitat del
jove, l’optimisme irrefrenable de qui encara no coneix el fracàs ni la
decepció, sotmetent a l’intèrpret (extraordinari Albert Salazar) a un intensiu
de teatre físic: Salazar balla, es mou sense treva, salta, s’enfila a la cadira
o a l’únic moble que hi ha en escena, crida, riu, plora, parla amb el públic,
el fa partícip primer de la seva il·lusió i, més endavant, del seu dolorós desengany.

Un trànsit per diferents emocions (extremes) perfectament
puntejat pel disseny d’il·luminació i per l’espai sonor (de Xavi Gardés). Tot
plegat enxampa l’espectador de principi a final, i assoleix fites, com el moment
que representa l’acte sexual de Carlos i la seva amant, alhora metafòrics i
reals, autèntics, d’alta intensitat teatral. Una feina per fer-nos pensar sense
deixar de banda la qualitat artística.