Ens trobem davant d’una obra que, en termes comparatius, podem considerar de Gran Producció dins del que seria l’espectacle familiar. Fa uns anys no en hi havia o costava molt veure’n, tret de produccions aïllades com …  o salts a buid que algunes companyies del sector feien. O, com és el cas, produccions que venien dels escenaris madrilenys (generalment) on fa temps que les mateixes productores que fan els moltes musicals d’alt pressupost que han arrelat en l’imaginari teatral de la capital (esperonats per una població flotant que hi acudeix, entre d’altres coses ‘a ver teatro’) i que formen part del seu atractiu turístic de consum nacional. És aquest el cas, però tenint en compte que bona part dels responsables i de l’elenc són d’aquí. Cosa gens estranya, com en altres disciplines artístiques, donada la molta i bona colònia catalana a l’ambient escènic de Madrid.

En aquests muntatges, es prima sobretot l’espectacularitat i una producció que justifique el que val portar a la família al teatre un cap de setmana. I Las Aventuras de Hércules no és una excepció.

En favor d’aquest espectacle, cal dir que la producció és força bona, en tots els aspectes: la escenografia i tots els elements escènics (com ara uns titelles gegants que representen els monstres als quals s’ha d’enfrontar l’heroi), la sonorització i il·luminació, els vestuaris, la pròpia música o tot allò que defineix un ‘gran’ espectacle hi és i ben posat, incloent les veus que canten i els i les ballarins/nes, alguns d’ells acròbates a més.

Bé, amb aquest components, què podria fallar? Depèn de qui s’ho miri i com s’ho miri. En el meu cas, a mi em va fallar l’evolució del guió: en el plantejament, sobta agradablement que s’acudeixi a una explicació ‘mitològica’ del naixement de l’heroi ‘semidéu’. I una virtut que adorna el muntatge és la capacitat de riure’s de sí mateix, tant del teatre dins del teatre, com els personatges mateixos. Ara bé, acudir en alguns moments a determinades bromes ‘tele5’ potser agradi en altres llocs, però a mi em grinyolaven una mica. Però sobretot voler ajuntar circ (que apareix només en determinats moments, i encara per a recordar-nos que són una companyia de circ, els qui ens expliquen la història), cabaret (en general ben posat, excepte quan fa ironies que no semblen adreçades als petitons que hi havia a la sala), i teatre musical, si no ho fas bé… donen lloc a discontinuïtats en la trama, que en sí (la original, la mitològica) és tan interessant que és una llàstima que quedi una mica aigualida.

Com ja he dit, la part musical i de coreografies és molt valorable i perfectament executada. La part actoral compta amb, sobretot, un gran actor sobre per a defensar-la, que coincideix amb el paper més agraït: Yolao (Lluís Canet), l’amic inseparable de l’heroi, que li proporciona una ‘xispa’ innegable a totes les escenes on apareix, també quan interpreta a Anfitrión. Destacar entre els números musicals un de Yolao i Hèrcules, i sobretot, el que podríem anomenar número estrella (el repeteixen en la salutació) que parla de la vida i la feina dels artistes. Precisament aquest anar i venir entre la història que ens explica i la feina dels integrants del circ, que es repeteix durant el muntatge, obliga a que només veiem 2-3 de les proves que Hera va posar a Hèrcules, despatxant-se al final amb una enumeració ràpida de la resta, com si tots sabéssim quines van ser.

En resum, una molt bona producció que hauria d’haver-se esmerçat una mica més en el guió, perquè estigués a l’alçada de la resta d’elements, amb bones músiques, ben cantades i ballades, i unes interpretacions (teatrals) discretes, exceptuant un inspirat Lluís Canet, que es va posar el públic a la butxaca des del primer moment.