Música, circ, coreografia i teatre. L’espectacle dirigit per Ricard Reguant, en la nova línia del Teatre Apolo del Paral·lel, partint de la primera versió amb més intèrprets que es va estrenar al Festival de Mèrida, fa una barreja d’aquestes quatre disciplines artístiques per entrar en el món de la mitologia a través del personatge d’Hèrcules. Una companyia de circ, el circ Olimpus, es proposa recrear alguns dels passatges més importants de la llegenda dels déus i ho fa humanitzant-los, esclar, i fent-los caure en les temptacions terrenals.

Així, doncs, l’amor, l’odi, la fetilleria, la infidelitat i el cinisme del poder es conjuguen en una trama que no obvia l’interès a donar a conèixer la relació entre Zeus, Hera, o Atenea, entre altres il·lustres déus, sinó també a recrear alguns dels passatges fantàstics als quals Hèrcules s’ha d’enfrontar per aconseguir la seva llibertat, castigat pels sortilegis envejosos de la mestressa de Zeus. Ben aviat, doncs, allò que semblava que només passava a la Terra entre els humans es constata que també passa al regne dels déus més antics.

L’espectacle compta amb una companyia d’una dotzena d’intèrprets molt joves —creada expressament i mitjançant un càsting— que reuneix algunes de les aptituds bàsiques per elaborar una proposta per a tota la família però amb la intenció de gran espectacle. Un cos de ball executa les coreografies que fan d’intermedi entre algunes de les accions. La composició musical de Ferran González —habitual de fa molts anys en els espectacles familiars— posa l’accent lúdic i imprescindible per arribar als espectadors més petits amb un complement de les escenes parlades. L’aparició de grans titelles per representar els animals fàntastics —les serps, el drac de caps que es multipliquen quan Hèrcules els decapita, les grans columnes que Hèrcules es passa pels músculs com si fosin plomes…— i alguns números d’acrobàcies bàsiques que justifiquen l’ambientació de la història en un clima de companyia ambulant de circ.

Hèrcules i el seu acompanyant semblen, pel recorregut que fan, una mena de Quixot i Sancho Panza, però sense cavall i sense llança, esclar. A la bogeria d’un per obtenir l’amor que se li ha creuat en el camí s’oposa el raonament i la prudència de l’altre. Davant la dificultat de resumir en una hora la llegenda d’Hèrcules, el muntatge sí que aconsegueix crear en l’imaginari dels petits espectadors els trets essencials del déu mitològic més forçut —també recorden que els estudiosos en diuen semidéu per allò de les infidelitats i la falta del test d’ADN—, aquell que amb un garrot semblant al del rei de Bastos del joc de cartes ja en té prou amb el seu posat per acoquinar tothom qui se li posa al davant. (…)