Obskené segueix amb la seva voluntat eclèctica. D’abordar camins ben diferents. Ara proven la farsa més estripada. I li saben donar una pàtina d’actualitat que provoca més d’una riallada cínica. Aparentment, és un grand guignol. Actors que es mouen com marionetes amb una escena quotidiana ben tradicional (la dona rep el marit a casa i li prepara l’àpat mentre aquest llegeix còmodament el diari). El despropòsit arriba acompanyat d’una il·luminació i uns efectes sonors histriònics. Que trenquen amb tot naturalisme. De fet, només hi ha una relativa veritat a l’arrencada, abans que el plàstic i el rosa dominin el quadre. És quan els actors s’interpel·len (tot i que molt superficialment) amb la màscara posada. Aquest to de grand guignol, té molta acidesa, tot i que aparentment sembli una coreografia ingènua. 

L’obra es va preparar molt abans que es preveiés unes eleccions per aquest 21D però destapa les vergonyes (cadascú ha de saber riure’s de les seves pròpies contradiccions i matisar-les en el discurs electoral i programàtic) del tradicionalisme més recalcitrant. Rémi de Vos era un còmic provocador francès que deuria dinamitar més d’un costum social. A l’escena, molt estripada (i que evoca sovint al Teenage dream de Projecte Nisu), en realitat es debat entre el racionalisme benpensant del marit i la necessitat de l’emoció més irracional i d’un plaer primari que troba la dona en les celles juntes dels cosins carpetobalcànics. De fet, l’argument transita d’una peça costumista tirolesa a un quadre eròtic (de visites inesperades) i un vodevil que mai pot amagar el secret a la víctima. 

Finalment, una evidència: la majoria silenciosa (que fa referència el marit amant de les tradicions tiroleses) fa por. Per això, és convenient, tenyir-la d’una pàtina farsesca que relativitza el seu abisme inexplorat. Obskené troba una manera ben diferent de plasmar la realitat, com ja van fer amb aquell cant poètic, trist i revelador de De carenes al cel.