El Teatre Nacional de Catalunya ha escollit per inaugurar la
seva nova temporada Desig sota els oms,
una de les obres més desconegudes, aquí si més no, d’Eugène O’Neill, el pare del teatre
nord-americà modern. De fet, el text es considera una “tragèdia fundacional” de
l’escena americana. Es va estrenar el 1924, poc abans del Crack del 29 i de la
posterior Gran Depressió i, en aquest sentit, ben bé s’hi poden distingir
alguns trets premonitoris, especialment en el tractament que l’autor fa de la
cobdícia, el motor que mou tots els personatges i els difumina l’amor i la passió abocant-los a un final terrible.

Per damunt de tot, però, i per ser canònics, Desig sota els oms és la translació de l’Hipòlit d’Eurípides a un entorn rural
nord-americà de mitjans del segle XIX. Un entorn presidit per una gran granja
que Efraïm Cabot, un vell pioner, va construïr amb molt esforç convertint en terra fèrtil
un antic pedregar. Les disputes dels seus fills per aconseguir-ne l’herència
esclaten definitivament quan l’home es torna a casar amb una dona quaranta anys
més jove que, a la seva vegada, s’enamora del seu fillastre. Vaja, que la tragèdia està servida i tampoc cal fer massa espòilers, oi?

El muntatge del Nacional no aporta massa res a aquest
plantejament. Joan Ollé l’ha abordat sense sortir de la zona de confort i sense
córrer massa riscos, excepte en la decisió de fer parlar els personatges en una
varietat dialectal rural que –a més d’homenatjar l’ús que O’Neill feia de la
llengua vernacular americana– segurament vol contribuir a dibuixar la rudesa d’uns
personatges que sense aquesta salvatgia difícilment podrien actuar com ho fan.
Aquesta opció de la direcció posa els intèrprets contra les cordes i sobta d’entrada a uns espectadors que s’hi acaben acostumant i, probablement, concloent que potser és innecessària
i es passa de frenada.

Més enllà d’això, poca cosa. Estem davant d’una mostra de
teatre acomodat, crec que massa confortable per a un teatre nacional. Fet d’aquesta
manera, Desig sota els oms és només un gran espectacle que explica una anècdota
tràgica amb un gran desplegament de mitjans. Arribats a aquest punt, cal remarcar el bon treball de
caracterització, il·luminació, espai sonor i, sobretot, d’escenografia. L’espai escènic és esplendorós per bé que tot el seu potencial s’exhaureixi ràpidament i
pugui acabar, fins i tot, resultant un xic repetitiva.

Interpretativament, més enllà del treball de
llenguatge que els intèrprets encaren amb tenacitat i vehemència, poques sorpreses. Potser la més destacable
sigui el tercer acte de Pep Cruz, un moment on es justifica com a cap de cartell en un repartiment homogèniament correcte, sense més. Laura Conejero, Ivan Benet i la
resta compleixen amb les expectatives sense alegries ni decepcions, somatitzant una mica la sensació asèptica amb què es queden els espectadors
després del teló final.