Un Verdi que es mereixia més. El minimalista, pla i fosc muntatge de Un ballo in maschera a càrrec d’Eric Boussard, amb vestuari de Christian Lacroix, que va obrir la temporada del Liceu, es va salvar per la magnífica actuació de Piotr Beczala i Carlos Álvarez. El tenor i el baríton van elevar el to líric i dramàtic d’una funció marcada per la tensió política que viu Catalunya, reflectida amb notables absències a la llotja. La direcció musical de Renato Palumbo, passada de decibels que sovint tapaven els intèrprets, i la mediocritat de la resta del repartiment, llevat d’Elena Sancho Pereg, no va ajudar a millorar el resultat d’una producció en la què el cor de la casa i l’infantil d’Amics de la Unió van dur a terme amb correcció les seves prestacions.

Res a veure amb la contestada i encertada proposta de Calixto Bieito del 2000 ambientada als lavabos del Congrès. En aquesta visuament fosca versió de Boussard, orientada a potenciar el perfil psicològic dels personatges d’una trama amb triangle amoròs entre conspiracions per assasinar al protagonista, és patent la falta de nervi escènic. Per aixó van ser els cantants mateixos els que l’hi van donar la força amb la seva decidida implicació que va arrencar ovacions després d’algunes de les intervencions a les aries i duos de més intensitar d’aquesta òpera de maduresa del compositor de Busseto.

Beczala, encarnant amb elegància i noblesa Riccardo, governador de Boston on es va haver de traslladar l’ambientació de l’obra per les pressions de la censura, va donar resposta a un rol que exigeix un desplegament de tots els matisos de l’arc vocal. La bellesa del seu immaculat timbre i la seva clara dicció van tornar a conquistar un teatre que l’ha adoptat com un dels seus ídols. Des de la primera i ja aplaudida ària, La rivedrà nell’ estasi, el tenor va compondre una actuació impecable en la seva desena d’intervencions, entre les que va destacar el duo amb Amèlia, Teco io sto, del segon acte ple de sensible apassionament, o el final en què, ja ferit, canta a la puresa de la seva estimada, la dona del seu secretari i amic a qui també perdona.

Però si Beczala va passejar la seva pulcritut per les taules, Álvarez (Renato), paradigma del baríton verdià, va demostrar que quan ell surt a escena puja el preu del pa de la dramatúrgia. Aplaudit en la seva primera ària, va provocar el deliri amb la incisiva Eri tu che macchiavi quell’anima, en la qual es queixa amb amargura per la traïció de Riccardo. Keri Alkema (Amèlia) va estar lluny d’equiparar-se als altres dos protagonistes. Va començar dubitativa, dins l’atmosfera tenebrosa de la seva trobada amb Riccardo, però va créixer en els duos i el punyent lament final, tot i que no va convèncer. El mateix s’ha de dir de Dolora Zajick (Ulrica), la sola presència de la qual marca, encara que estigui en hores baixes, el dibuix de la bruixa endevinadora. Va ser estupenda, en canvi, l’actuació de l’ascendent de la lluminosa Elena Sancho-Pereg (el patge Oscar), que va mostrar un bon nivell en les seves àries i en els concertants.

El muntatge, assentat en la il·luminació i en un vestuari que barreja l’estètica de l’època amb la de l’actualitat, només serveix per fer còmoda la feina dels cantants. Detalls com el del figurí penjat a l’escena Ecco l’orrido campo i el ridícul Ferrari de joguina no aporten res especial.  Un començament de temporada amb incògnites, però amb l’estímul que sempre suposa escoltar la música de Verdi.