Ai, com vaig enyorar a Calixto Bieito, la nit de l’estrena d’aquest “Un
ballo in maschera” – des del meu punt de vista, una de les més extraordinàries
obres de Verdi- dirigit per Enric Boussard i vestit per Christian Lacroix !.
Enteneu-me ; a qui vaig trobar a faltar  no va ser  pas al Bieito que acaba de presentar  al Teatro Real de Madrid una versió de la
seva memorable “Carmen” en la qual , i per tal de no ofendre la sagrada bandera
espanyola i no ferir en el moment en el qual vivim les susceptibilitats del
públic de la capital, el director s’ha prestat a modificar el concepte original
d’una proposta que ha passejat amb merescut èxit aclaparador per mig món. I ho ha fet suavitzant  i/o eliminant ara aquells
fragments en els quals la bandereta en qüestió complia funcions de tovallola, o era
utilitzada pels legionaris per eixugar-se aquella part del cos en la qual
l’esquena perd el seu nom. Una part- tot sigui dit- tan noble com qualsevol
bandera,  i sovint força més bonica . Com
admirador de Bieito i de la radical honestedat del seu treball, no entenc la
seva decisió , la seva autocensura que arriba just en un moment en el qual cal
estar més a l’aguait que mai enfront la revifada d’una censura que envesteix
amb la fúria espanyola d’un toro, pes posar com exemple un animal ple de
simbolismes patriòtics que també hi juga un important paper a la “Carmen” de
Bieito. El que, ja de pas, pot servir-nos per recordar fins a quin punt el
mateix Verdi va tenir que patir els envits dels censors , a l’hora de donar-li
forma a una obra que, argumentalment, va quedar tocada per les seves agressions
. Verdi es va inspirar per crear la seva òpera en l’assassinat del rei Gustau
III de Suècia. Però els censors- començant per aquells que estaven  al servei del poder borbònic – van obligar-lo
a que aquell regicidi que havia tingut lloc a una cort europea, s’acabés
convertint en l’assassinat d’un comte que exerceix com a improbable governador
a la  nord-americana ciutat de Boston. Tornem a Calixto: a qui  vaig enyorar, va ser aquell altre Bieito
capaç com qui diu de fer-nos sentir des de la platea l’olor de les clavegueres
de l’estat i de les conspiracions corruptes, tot fent que el “ballo” de Verdi
es passegés entres les tasses de WC d’un gran inodor circular, provocant potser
l’emprenyamenta d’una part del públic , però rascant alhora la superfície
d’aquesta gran obra mestra verdiana per deixar ben a la vista els seus  racons més foscos .

En qualsevol cas: han passat ja un bon grapat
d’anys, des que Bieito va fer trontollar saludablement els ciments del Liceu
amb  el seu “ballo”, amb  la seva aposta escènica sense cap mena de
màscara . I ara Boussard i Lacroix –el mateix tàndem que ens va oferir una
versió de  “I Capuleti e i Montecchi”
diria que més reeixida que l’espectacle actual- ens convida a un “ballo”
presidit  per la sobrietat, el buit
escènic  i els tons grisos . I
sortosament dominat des del punt de vista interpretatiu per la poderosa
presència vocal d’un Piotr Beczala ( el senyor comte Riccardo)  tan en plena forma com quan ens va captivar la
passada temporada ficant-se sota la romàntica pell de “Werther”, estupendament
secundat, d’altra banda, per l’excel·lent Carlos Álvarez ( encarnant a Renato,
el més fidel amic i servidor del comte fins que la rivalitat amorosa es fica de
per mig).  A ells i a Elena Sancho-Pereg
(jugant tota l’estona amb el transvestime del seu personatge, el patge Oscar)  els hi devem els millors moments d’un
espectacle que, quan més avança l’acció i més s’endinsa en el drama, més
evidència també la seva fragilitat. De vegades una escena resulta especialment
reveladora, a l’hora de valorar tant l’ajustada visió i el grau d’imaginativa
creativitat d’un director com , per contra, a l’hora d’evidenciar el desconcert
mancat d’idees pel qual aquest es mou. I el “ballo” de Boussard en té com a
mínim dos, de moments d’aquests últims. Tots dos, per cert, situats a un segon
acte en el qual les mancances de la proposta es fan més evidents que al llarg
de la seva primera part. Però quan (en  la tètrica i fonamental escena en la qual Amelia
s’ha de posar a buscar herbes màgiques capaces de fer-la oblidar el seu amor
prohibit) et trobes un  gran maniquí
penjat que vol crear l’impacte que crearia el cos putrefacte d’un cos condemnat
que ha mort a la forca  ,  te n’adones que alguna cosa no ha acabat de
funcionar bé a l’imaginari de Boussard. Com és possible que amb aquest ninot,
pretengui transmetre’ns la mòrbida atmosfera que requereix el moment? Pitjors
es posen les coses quan, a l’escena en la qual Amelia s’acomiada per sempre més
del seu fill, el director introdueix un molt vermell cotxe teledirigit de
joguina que, moments després, despertarà sobtats atacs de pànic en la colla de
conspiradors que han decidit acabar amb la vida del senyor comte. Com pot ser
que Boussard, no capti el ridícul que provoca el seu automòbil? Boussard
compensa lleugerament aquests errors amb l’hàbil escenografia amb forma de gran
làmpada de gran saló que acull el tram final de l’obra, el ball tràgic que
s’acabarà convertint en un bany de sang. Però ni llavors, ell i Lacroix són
capaços de anar més lluny de la correcció formal sense passió real. La passió,
només la pots trobar en les veus abans esmentades, i en les bones qualitats
actorals dels seus portadors i portadores.