La Zaranda celebra 40 anys amb aquesta producció. Han optat per fer una peça amb els membres històrics de la companyia: tornar al pinyol i, de nou, repensar-se, amb aquest teatre tant seu que navega entre el més popular i caricaturesc al més místic i elevat. La seva situació segueix defensant l’escapisme; una manera molt seva de fugir del teatre més convencional, previsible, de sit-com. Ells tracen una història molt dèbil carregada de rèpliques i també d’imatges molt fèrtils. Sempre amb elements trobats; ara amb uns carros del súper, una llitera i unes maletes desballestades. I molt poc més.

Els tres actors (un concepte que rebutgen fins al punt de no sortir mai a saludar al final de la funció) tornen a ser uns antiherois, uns marginats, arraconats de la societat, ara sota el paper d’indigents que fan veure qui sap què perquè no els fotin a patades de l’aeroport. tot i el seu discurs, de seguida es palpa el caràcter de cada un d’ells: el més extrovertit i desenganyat de tot, que li agrada llepar-se els llavis i se sent importantquan porta la iniciativa; el que el segueix a ulls clucs i acaba esvenenint rei, to ti el seu posat d’esquenes vinclades cap endevant i cama lesionada, que no gira el genoll. Per últim, el tercer és un comercial trele`fonic vingit a meys, que s’aona que la presència i la importància de les corbates són un recurs molt relatiu. Sempre vol ser emprenedor, però no té ni el talent ni la seguretat; i ho sap (ben antagónic a la discussió de Fairfly, per exemple).

Al costat del discurs metafísic (què és més important saber d’on vens o a on vas, enmig de l’aeroport?) hi ha un gust poer l,a plasticitat, un final amb música que va apagant el text i els personatges, situant els intèroprets en un lloc elevat, abans de desaparèixer. De fet, una manera velada que els fans de La Zaranda (qui els coneix, els té en molta estima tot i que la seva teatralitat sigui més aviat desassossegadora) saben que és el moment d’aplaudir, perquè el quadre ja està depurat a l’extrem.

ena quest treball,  s’han atrevit a jugar a què els personatges facin d’actors. Recuiperant la sensació ambigua del Sis personatges en cerca d’autor de Pirandello. I repensant que Lear és viu si se segueix representant (com aquell Lear, la caça de l’home d’Albert Balasch). I que La Zaranda és viva si dóna motius per pujar el teló. També ho ha la incertesa d’esperar res. En part com Godot. O com els robots de Teatronika.

La Zaranda celebren 40 anys i segueixen fent espectales que fan la flaire de comiat entranyable. No han perdut el seu sentir teatral, de jocs de paraules, de to un punt vulgar i desangelat però amb una profunditat filosòfica,. Més que rèpliques prediquen sentències. El Romea els homenatja després que, fa dos anys, repesquessin El grito en el cielo. O que el Temporada Alta els produís també El Régimen del Pienso. La Zaranda és una companyia amb un llenguatge esperpèntic, que li agrada mirar l’avui i el món més quotidià i popular però amb una insobornable lectura profunda.