Certament, ha de ser complicat afrontar un clàssic com aquest Y no quedará ninguno, en realitat la versió teatral del 10 negritos. Perquè la producció ha de presentar deu personatges que, aparentment, no tenen més punt en comú que haver rebut una misteriosa invitació a una illa paradisíaca. Tots són ben extrems. I no h ha temps per a insinuar els passats dels personatges. Per tant, es converteix en una mena d’inventari de currículums histriònics que col·lapsen i avorreixen l’espectador. tot comença a cobrar interès quan les fiuretes del fons de la sala d’estar comencen a caure. I sí, com deia l’actor Toni Sevilla, tot i la platja i el mar obert, l’espai comença a agafar un to angoixant, obsessiu, de camí sense sortida com aquell Àngel exterminador de Buñuel que van dirigir fa uns anys Joan Ollé i, abans, també Ostermeier.

La segona part ja gaudeix del ritme dels assassinats en sèrie, sempre amb l’acompanyament de la cançó de bressol ben lúgubre. L’encerta Ricard Reguant quan opta per a ensenyar unes morts més aviat còmiques, com clicant l’ullet al joc teatral. I traient aquella psicosi de veure com actua un eixalabrat des de les fosca. El cop final, que segons indiquen els adaptadors, és absolutament fidel al llibre (i li treuen la sortida feliç incoherent de la versió teatral de la pròpia Christie) esà molt ben arrodonit. en aqust sentit, li va molt bé el personatge de jutge estirat a Pep Munné. També se’n surt molt bé Toni Sevilla amb aquest personatges que va ensenyant les cartes. O Arnau Puig (aventiurer desconfiat) i Joan Carles Bestard (el metge dels nervis i abstemi). Els papers femenins són més prims, ja en l’obra original. Potser el treball d’Ivana Miño (amb un final que hauria de ser més ambigu sobre la seva ciulpabilitat o no del fet que se sentencia) és qui arrenca la peça però va perdent pistonada, a mesura que la intriga creix i prenen paper dominant els convidats. Cata Munar fa un paper  molt arquetípic, quasi cómic, que evoca a una agent de la SS gens empàtica i Júlia Creus té un paper breu de, quasi, convidada de pedra. 

Agatha Christie té tirada al teatre. És estrany perquè les lectures d’intrigues individuals permeten imaginar i aguardar el secret; però tot es mostra sense vergonya a l’escena. Per això, tothom que veu La ratonera (The mouse trap) es diu que participa al club dels espectadors que saben qui és l’assassí però que s’han compromès a no dir-ho. De fet, aquesta peça té moltes similituds a Y no quedará ninguno; i no només perquè es representi al mateix teatre i en castellà. El to, la posada en escena més aviat estirada, marca un distanciament amb l’espectador que no hi ajuda. En canvi, al també veí del Teatre del Raval, fan La visita inesperada en què els personategs sí que tenen relació entre ells i permet teixir molt millor els colors del personatge, tot i que les interpretacions, d’alguns personatges, patinin més que en aquest Y no quedará ninguno. En aquest sentit, el Raval també la va encertar amb el Testimoni de càrrec.