Jacopo Godani ha imprès un tomb radical a la Dresden Frankfurt Dance Company. D’una companyia de ballet neoclàssic (amb la referència de William Forsythe) l’ha transformat a una dansa conceptual, contemorània, carregada de torsions, de desequilibris que no parteixen d’un tema clàssic si no que inciten a l’espectador a crear el seu propi universa a partri de la combinació de les peces. Al Grec, ha servit per a inaugurar el festival amb un noitable aplaudiment del públic. Les obres tenen alguns vincles estilístics en el moviment però, van creixent per capes.  Metamorphers evoca, per moments el foc que podrien invocar l’any passat Les bruixes de Salem que van inaugurar l’edició passada. Amb unes mans que semblaven crepitar alliberant-se d’uns maillots de transparències. el quartet de corda executa una peça mítica de Bartók. Però no hi ha cap connexió amb els ballarins. Només, en tot cas, les pauses, que permetia acompassar partitura i coreografia (tot i que, el treball virtuós, dels ballarins, no perdia gens el compàs, el ritme). Echoes from a restless soul arrenca amb uns pesonatges submarins, com si fossin sirenes que gaudeixen de la llibertat i l’eternitat. Fins que un fet  misteriós les porten a la terra (aquest cop la pausa entre pianista i intèrprets és buscada en les mirades i contrasta perquè desapareix la il·luminació de fons marí per tronar a una llum sempre zenital, molt més terrenal). És com un exili forçat, tot i que somiïn en ser nimfes, follets despreocupats del bosc d’El somni d’una nit d’estiu, es percep com l’encanteri es desfà i acaben sent precioses marionetes que van perdent els fils, i tot el seu encant. La vellesa terrenal ofega la màgia marina. 

Finalment, Moto perpetuo és l’obra més ambiciosa, pel que fa a ballarins a escena (fins a 16!) i per la composició musical, carregada de cops musicals que fan endiabladament enfiladissa la coreografia. Els ballarins són, en aquesta ocasió, una cèl·lula que es desplaça, que es transforma, que evoluciona. Tornen les transparències del vestuari i la música electrònica peuasada permet l’entrada dels duets més emotius, sensibles, mentre que els passatges vertiginosos s’acostumen a interpretar en conjunt, amb un desordre mil·limetrat. Aquest és el seu encant. El preciosisme dels cossos insinuants corbes contínuament, trencant ambv el codi de la verticalitat i l’horitzontaluitat més acadèmica, no aconsegueix traslladar cap idea concreta, només esquitxos impressionistes, que fan l’espectador actiu però no li aporten cap novetat dramatúrgica. La d’enguany, ha estat una inauguració vistosa però sense ambició en reforçar cap idea. Només el conte que es vulgui formular l’espectador. I així, tot pot acabar sent molt pla, perillosament reiteratiu (si no en les passes, sí en les formes). Sense profunditat aquesta vistositat, pot desfer-se com l’escuma amb un cop de vent.