Los Galindos tornen a construir un espai màgic dins de la seva iurta. Van provar aquesta emplaçament com una provatura de pista redïda a Maiurta i ha acabat sent marca de la casa. Ara, és Udul. Realitzen un joc abstracte, que aprofita tota la peripècia d’uns personatges que volen ser excelsos i tenen un notable aire de patètic. Viuen l’entusiasme com si fos el primer dia. L’equívoc de les aparicions i desaparicions pel darrere d’una banda dels espectadors recorda aquell Le sort du dedans dels Baró￳ d’Evel. 

Los Galindos, coincideixen amb la sensibilitat d’Escarlata Circus(CorRoc, Devoris causa…) o de Manolo Alcántara (Rudo). Hi ha un aire abstracte, un joc en el que l’espectador hi és sempre present. I, fins i tot pot ser part executora de l’acció￳. I l’acrobàcia de circ, ara pal xinès oscil·lant, ara trapezi que s’arrossega per terra, casa amb una dramatúrgia entre inquietant i cò￲mplice. El joc és constant però no resta l’esforç físic ni la màgia. Ara en silenci, (i microfonant la tarima circular i les cortines), ara amb una música suau, que propicia una postal estètica i que commou. De nou, un exercici practicat des de la intimitat, que no vol simplificar el seu missatge i que aconsegueix connectar amb el públic, al qual interpel·la constantment. L’obra és una preestrena i, molt probablement, pot retallar escenes de joc (que en una iurta caldejada costa de sguir) però ja té els números ben lligats (com el preciós de la bicicleta a dos en aquell petit espai) i l’ambient que tot ho embolcalla. Llarga vida a la iurta!