El retorn a l’escenari de ‘La senyora Florentina i su amor Homer’, obra teatral de Mercè Rodoreda rescatada al Romea per Rosa Novell, el 1993, posa cada nit de peu al públic del TNC seduït per la força de l’artefacte còmic ordit per Sergi Belbel, en la línia d’un Eduardo de Filippo. Lluny queda ara la versió de Mario Gas més aferrada a la quotidianitat de la sensible tragicomèdia. La desapareguda actriu i Pep Cruz van encapçalar fa 25 anys el cartell al costat de Rosa Renom encarnant a la criada Serafina. En l’actual muntatge, Mercè Sampietro assumeix el paper de la protagonista en un repartiment en el qual destaca l’enlluernador debut d’Elisabet Casanova, jove actriu procedent de la sèrie ‘Merlí’.

Belbel ha dissenyat una producció que descansa sobre la caricatura còmica més amable de la protagonista i les seves veïnes, tan apesadumbradas, melancòliques i solitàries com ella. A totes els uneix la solidaritat enfront de la frustració de no haver aconseguit una vida afectiva dins de les convencions socials de la Barcelona dels inicis del segle XX, i en les seves accions conjuntes s’expressen, amb la lògica diferència de matisos, gairebé com si fossin un mateix personatge.

Florentina, recreada per una Mercè Sampietro d’elegant i actualitzada presència, és una professora de piano que viu en un immoble del barri de Sant Gervasi, presentat per l’escenògraf Max Glaenzel com una pèrgola modernista envoltada d’un exuberant jardí floral, tot i que la trama es desenvolupa a l’hivern. En aquest marc burgès, la dona manté l’esperança de que algun dia canviï el rumb de la seva vida. Ella creu en la sinceritat de les esporàdiques relacions que des de fa 25 anys manté amb el seu antic amor Homer (Toni Sevilla, un garrepa comerciant de ciris i espelmes de doble moral), que sempre es queixa del mal que li va amb la seva dona.

Margarida Minguillón (l’energètica vídua Perpètua, que fa de consellera), Teresa Urroz (Júlia, que suporta a un marit impresentable i el representa de manera hilarant) i la sempre cauta Zoila (Carme Callol) constitueixen el compenetrat cor de dones que protegeix Florentina. El quartet es mostra particularment divertit en el passatge en què interpreten èxits musicals del vell Paral·lel en un aclamat clima de cafè-concert. Totes per una i una per totes.

Però la que sacsejarà els esquemes de la casa és la jove criada Serafina (espectacular Elisabet Casanovas), noia de poble amb una vida marcada per les seves convulses i problemàtiques relacions amb els seus aprofitats nuvis, que apareix en el moment oportú. La franquesa i desinhibició que mostra ( “estic una mica embarassada”, deixarà anar en un gag de gran efecte) acabarà conquerint el cor de la seva patrona i de la resta de dones. La seva vis còmica és excepcional, tant per lo gestual com en les rèpliques. Una troballa que donarà molt joc en futurs repartiments.

En l’últim acte, el que desemmascara la falsedat d’Homer convertit en un home feble després d’haver enviudat, el muntatge creix en trobar un més gran equilibri en el tractament tragicòmic que l’obra exigeix. Les circumstàncies adverses faran que Florentina trobi el seu lloc com a dona solitària, acompanyada per les seves veïnes i per una criada que s’unirà a elles en aquesta celebració de l’amistat i de la vida lluny dels homes.