Recordo l’únic cop que Rodoreda va sortir a escena a saludar en l’única estrena en vida d’una obra seva. Era al Teatre Prado de Sitges (1979), en la XII edició d’aquell Festival de Teatre que la vila cinèfila no va acabar d’estimar-se mai. Potser li vingué a la memòria la nit del seu debut escènic com a nena actriu el 1913, experiència que mai no repetiria. Tota la vida amb una pregona vinculació amb el teatre i mai no va veure publicada la seva obra dramàtica: l’única estrena que va viure, L’Hostal de les tres Camèlies -una rèplica àcida de l’Hostal sagarrià-, tot i la bona voluntat de la jove companyia Bruixes de dol, tampoc la va estimular a donar a conèixer les altres obres que guardava al calaix. Després ja no va ser a temps d’acompanyar-les en l’edició pòstuma que les aplegaria: El torrent de les Flors (1993). Un títol que, per cert, ha inspirat l’escenografia del present muntatge, amb l’enorme escenari de la Sala Gran farcida de flors, un lluminós espai que hagués fet les delícies de l’autora. El gran nivell expressiu de Mercè Rodoreda ja va quedar ben palès en l’estrena d’aquesta obra pel magnífic tàndem Rosa Novell i Rosa Renom sota la batuta de Mario Gas (Romea 1994). Belbel ha comptat també amb un duet protagònic d’excepció: una impecable Mercè Sampietro i la jove Elisabet Casanovas que es berena la funció amb un magnetisme espaterrant. L’espectacle flueix sense entrebancs, d’acord amb l’oliada frescor dels diàlegs rodoredians, plens d’ironia i buscada senzillesa, amb puntes d’amargor que haurien d’haver quedat més paleses. S’ha optat per uns subratllats còmics que funcionen molt bé, però que potser esbrafen l’acidesa última de l’autora. Magnífiques Teresa Urroz, Carme Callol i Margarida Minguillon, mentre l’home de la funció (Toni Sevilla) s’aferra a la covada grisor d’Homer, un nom  format per l’oximoron ‘home-amor’. Emocions a flor de pell i riure a flor de llavi. Una festa per al gran públic. Flors i violes.