‘Rhümia’
conserva l’esperit i part de l’esquelet de ‘Rhum’, la primera part d’aquesta
bilogia que esdevé tot una demostració d’amor al pallasso. És una oda a una
manera de veure i viure un món on tot no té per què ser tan transcendental i
carregat d’arguments sinó, simplement, ser. Plenament. En llibertat.

Si a
la primera entrega vèiem com encarregaven un ‘bolo de trabajar’ a aquesta
curiosa troupe de clowns, ara els
trobem “després”, quan baixen de l’escenari per reprendre el curs de la
quotidianitat. L’arrencada brinda referències a la primera part –sense requerir
que el públic l’hagi vist, tot i que si ho ha fet el gaudi és doble– i justifica
obertament la necessària continuïtat de la proposta per tal d’inocular de nou
l’ànima d’aquests éssers meravellosos i massa sovint menystinguts que, utòpics,
creuen que amb la seva actitud poden canviar la realitat. A dins del teatre,
déu n’hi do el que aconsegueixen.

Tiben molt de la interacció amb el
públic, obrint el llum de sala i fent-lo participar activament dins la
multitud. Tornen la “milikituli”, l’artesanal i estrafolària música inventiva del
mut Pepino, un succedani del rap dels
Swimming Brothers reinventat en cor de gospel femení que eleva a altes cotes els
índexs de felicitat i tot un seguit de números (amb força duos i solos) on prenen
lloc els jocs de paraules, la ventrilòquia,
la música i els clàssics… amb contínues entrades i sortides per un útil teló
de fons, com a la primera part de l’aventura.

En
general, ‘Rhümia’ no té el mateix ganxo que ‘Rhum’ –potser per la pèrdua de l’efecte
sorpresa i perquè aquesta producció era molt i molt bona– i recorre una línia desigual,
però regala del cert una magnífica estona de benestar amb riures, somriures i
riallades. Hi ha disbauxa, hi ha poesia, hi ha humor blanc, hi ha missatge… Destaquen
especialment els gags dels mariachis i els bombers, no només pel seu
desenvolupament i resolució, sinó perquè, només intuir-los, ja es desperta una
prometedora expectativa compartida i, això, no es compra enlloc. Es viu.