CRÍTIQUES

VALORACIÓ
9
Conjugar en primera del femení: del singular al plural
Publicat el: 27 de febrer de 2017
CRÍTiCA: Jane Eyre: una autobiografia
La lluita per la igualtat de sexes i de classes socials són dos dels eixos claus que sustenten la carrera artística de la directora Carme Portaceli. aquesta Jane Eyre: una autobiografia concilia aquests dos paràmetres. I ella, amb l’adaptació d’Anna Maria Ricart de la novel·la icònica de Charlotte Brontë, li dóna una tercera dimensió. Perquè si l’autora es construeix una mena d’autobiografia emmirallant-se en l’epopeia vital i un punt melodramàtica de Jane Eyre, la proposta escènica pretén entendre també algunes de les dones que apareixen com a causants de la desgràcia: Incorporant la veu de Bertha, sabent el per què de la seva follia, se la humanitza i dignifica, dins de la desgràcia.
L’obra concentra bona
part del muntatge entre Jane i Edward Rochester el que l’apropa
perillosament a un melodrama fulletonesc. Però la personalitat i el
raonament de Jane escapça la possible vacuïtat. Si Strindberg
castiga la dona en el seu canvi de papers a La srta. Julia al 1888 (hem vist casos contemporanitzadors per part de Julio Manrique, Christine Jatahy i l’Atrium),
Brontë reivindica al 1847 l’amor de la institutriu amb el
turmentat amo: efectivament, una mirada trencadora per la seva època
i, depèn com encara per a molta gent d’avui.
L’escena és un mar de contrastos:
blanc sobre negre. Intèrprets que es desdoblen en personatges
contínuament, explotant matisos i racons d’emoció contrastats;
música incidental que acompanya i una Ariadna Gil pletòrica, segura
en el text i en el gest: Que domina l’escena perquè es creu el
personatge fins a la medul·la. Abel Folk acompanya en aquesta èpica
cavalcada, suau, amb la contenció que li permet intuir que ella és
una fada i que ell amaga un secret inconfessable. És cert que l’obra
trastoca la fortuna dels personatges i que ella passa a ser dominant.
Potser és massa novel·lesc, però permet demostrar com ella
practica la seva llibertat, amb una honestedat que captiva. Portaceli
aconsegueix una simfonia coreografiada d’emocions i moviments en un
espai allargat i abocat al públic. Un treball que recorda la
contundència de Només són dones (T. Alta, 2015) La nostra classe
(Grec, 2011) o aquell Què va passar quan Nora va deixar el seu home,
de Jelinek (TNC, 2008).
CRÍTIQUES RELACIONADES / Jane Eyre: una autobiografia
TÍTOL CRÍTiCA: Love and Liberation await this Catalan Jane Eyre!
PER: Alx Phillips

VALORACiÓ
10
TÍTOL CRÍTiCA: Entre la fragilitat i la fermesa
PER: Andreu Sotorra

VALORACiÓ
10
TÍTOL CRÍTiCA: Una vibrant ‘Jane Eyre’ amb Ariadna Gil
PER: César López Rosell

VALORACiÓ
8
TÍTOL CRÍTiCA: Sòbria adaptació d’un clàssic
PER: Pep Vila

VALORACiÓ
6