Recuperar el patrimoni literari és un dels valors del TNC. Ben cert. Ben adequat, doncs, estudiar quines obres de teatre han escrit novel·listes i, si el temps no els hi ha jugat a favor, decantar-se per les novel·les més universals. El TNC, amb Sergi Belbel de director artístic, ho va fer amb La plaça del diamant (2006)  i Aloma (2008). En el primer Toni Casares el va vestir amb una espectacularitat que no estava renyit en la intensitat del drama. A Aloma, va ser Dagoll Dagom que va signar un dels musiclas més preciosos i amargs de la seva carrera (i que va ser ben poc reconegut). També ho va fer quan segons es diu, va rebutjar la proposta de Ricard Salvat de revisar l’obra teatral Un dia que posteriorment la pròpia Rodoreda transformaria amb el Mirall trencat. Salvat acabaria fent-se la producció i estrenant-ho al Borràs (2008), amb un resultat heroic però discret, lamentablement. Ara, Belbel presenta un muntatge amable, còmic, prou ben resolt però amb un conflicte molt trivial. Si la protagonista del títol és Florentina, a la Sala Gran acaba brillant per sobre de tots Zerafina (una troballa, certament, Elisabet Casanovas del Merlí). La posada en escena permet veure, en tot cas, una Rodoreda, fidel amb les flors però amb un món psicològic molt més amable, gens complexe. Potser, dóna valor peces de Josep Maria de Sagarra, presentades recentment a la Sala Petita del TNC on aquest espai interior de la dona hi ha les picabaralles familiars: Ocells i llops (2008) i La fortuna de Sílvia (2017).

A la Sala gran, recentment, es va poder veure una intensa peça de Lorca: Doña Rosita la soltera (2014), dirigida per Joan Ollé. També hi havia un conflicte d’amors no correspostos. I la fredor es representava amb unes flors d’un hivernacle que anava esllanguint-se. Al final, també la sortida era cap a un fons immens, que donava una profunditat quasi tètrica a una vida desaprofitada i, ara, desvalguda. Aquest Lorca va impactar i va sorprendre amb les seves necessàries dosi de comicitat però amb una fredor a escena excel·lent. 

Algunes pegues a la posada a l’escena (que agradarà a un públic ampli per la seva brillantor i per unes interpretacions femenines sucososament provocadores, capítols dels cuplets inclosos). Rodoreda planteja l’escena en l’hivern; és la vellesa dels protagonistes. Però la voluntat d’espectacularitat escenogràfica han bastit el jardí d’unes gladiols esclatants d’estiu que contrasta amb el braser, sempre encès, al saló. Al tercer acte, on es presenta el desenllaç, Florentina té la contradicció de saber si el seu Homer (ara vidu) el voldrà com a marit, després d’anys de trobades furtives. A l’escena, Toni Sevilla (Homer) arriba abatut i sense esma de fer cap proposició a Florentina (Mercè Sampietro). Ella, doncs, no pot demostrar la heroicitat de decidir que és ella qui actua amb llibertat. Sí que resol, en canvi,  Zerafina. Ella se sap que ja serà propietària i tindrà una llar on viure en plenitud, sense dependre de cap home. Zerafina és, doncs, l’heroïna encoberta de la peça.