No és tan estrany que l’atzarosa vida de l’escriptor Romain Gary —pseudònim literari de Roman Kacew, nascut a Vílnius, Lituània, el 1914, i mort per suïcidi a París el 1980, un any després de la mort, també per suïcidi, de la seva segona dona, l’actriu nord-americana Jean Segerb—, interessi les noves generacions i, encara més les d’aquí, si es té en compte que la parella protagonista va tenir esporàdicament una fugaç relació amb la ciutat de Barcelona, on el seu fill va néixer i es va criar amb una mainadera (senyora Eugènia), el 1962, malgrat que els pares el van enregistrar com a nascut en una localitat francesa un any i mig després per esquivar la clàusula d’un contracte amb Hollywood que obligava Jean a no quedar-se embarassada durant el rodatge.

El fill de Romain i Jean, és Alexandre Diego Gary Segerb, també escriptor en francès i en actiu actualment, el qual, el 2003, després d’una vida esbojarrada i de trobar a la capital catalana una parella lituana —retorn a l’origen del seu pare— a la qual va alliberar d’un proxeneta que la tenia retinguda, va obrir el singular Cafè Lletraferit, al carrer Joaquín Costa, diuen si perseguint la vella idea mai portada a terme de la seva mare d’obrir un restaurant a Barcelona. El Cafè Lletraferit és actualment tancat i barrat i només té el testimoni del rètol de ferro rovellat, després que Alexandre i la seva parella, ja amb una filla dels dos, es traslladessin a viure a París.

La biografia de Romain Gary —de qui es va veure el 2009 al Teatre Goya l’obra «La vida por delante», protagonitzada per Concha Velasco, una exprostituta d’origen jueu, i dirigida per Josep Maria Pou— és, efectivament, apassionant. Des dels seus orígens als canvis de país de residència durant la infància fins a la seva capacitat innata per amagar-se darrere de diversos pseudònims literaris amb els quals va aconseguir publicar i guanyar dues vegades el premi Gouncourt (Émile Ajar, Fosco Sinibaldi, Shatan Bogat…), una flaca que li devia venir ja de la dèria de la seva mare quan, de petit, el feia passar per ser fill d’un actor estrella del cinema rus, quan en realitat era fill biològic d’un rus d’origen jueu que no el va reconèixer mai.

És evident que la companyia Sixto Paz i, en particular, l’autor de «Dybbuck», el dramaturg Jan Vilanova Claudín (Andorra, 1982) —que prové de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC) i que, entre altres peces, és autor també del muntatge «hISTÒRIA», vist a l’antiga Sala Beckett i reposat aquesta temporada a l’Espai Lliure—, ha hagut de retallar molt i sintetitzar el perfil del personatge de Romain Gary en noranta minuts, deixant aparcada sisplau per força una trama que podria semblar ficció si no fos tan realment crua i que es podria convertir, com a mínim, en una trilogia de llarga durada.

Amb l’opció del títol de l’obra, «Dybbuk», la companyia Sixto Paz recorre a un terme jueu que representa un esperit maligne capaç de posseir altres criatures. I és centrant-se en aquesta idea que el muntatge relata part de la història de Romain Gary, gairebé un “entrant o pica-pica”, com deia, que encomana les ganes de saber-ne molt més.

Quatre intèrprets donen vida a la recreació de les causes que porten Romain Gary a crear un doble del seu personatge. El protagonista, que interpreta amb solidesa l’actor Víctor Pi, i que es desdobla en el temps de l’etapa de criatura de Romain Gary, empès per la seva mare a triomfar, i l’etapa d’escriptor, guanyador del Gouncourt, víctima de la crisi de l’èxit i manipulador amb el nom fals d’Émile Ajar.

L’acompanya de parella com a mare, l’actriu Patrícia Bargalló, que es desdobla també en l’edat de mare jove i l’edat avançada, amb una interpretació de moviment més que de diàleg, i encara es torna a desdoblar en el paper de Jean Segerb, fins al seu suïcidi.

Els actors Pepo Blasco i Pau Roca, també director del muntatge, es mouen en papers al voltant dels dos protagonistes: el periodista que entrevista Romain Gary fins a collar-lo, o el nebot de Romain Gary que aspira a una personalitat diferent i que Romain Gary utilitza com a esquer a l’hora de dotar físicament el seu doble Émile Ajar.

La companyia ha optat per una escenografia simbòlica de cubs de gàbia que tenen el màxim relleu en una de les últimes escenes, reforçada per la il·luminació. Mentrestant, a més d’unes breus projeccions amb retalls d’entrevistes a Romain Gary, un immens panell de fons negre —una feinada a fer net cada dia després de la funció!— ha servit perquè els personatges hi escriguin, a cops de brotxa, noms, cognoms, paraules i frases que apareixen en les seves converses sobre allò que tramen per fugir de les seves pròpies vides, una opció que serveix també perquè el vestuari dels quatre personatges aparegui ja d’altres funcions i continuï emplenant-se amb els tacarrots de pintura blanca, com si tots ells fossin personatges del més enllà, espectres desdibuixats, ànimes en pena, és a dir, «dybbuks». (…)