Dybbuk

La companyia Sixto Paz torna a jugar amb la realitat i la ficció, amb la vida que tenim i la que voldríem, amb qui som i com som per als altres. El protagonista de Dybbuk és l’escriptor francès Romain Gary; un cop més, per tant, la constant presència de la literatura. Jan Vilanova signa un text magnífic de protagonista psicològicament complex al voltant del qual pivoten la resta de personatges, tots de traç ferm. La direcció de Pau Roca de seguida transporta el públic a un univers al límit entre el món real, els noms i pseudònims possibles i la imaginació. En aquest sentit, el treball de moviment, especialment de Patrícia Bargalló, és clau.Ara bé, l’actriu destaca per la doble interpretació de les dones de la peça, que són antagòniques: d’una banda, la mare exigent i castradora; i, de l’altra, la parella de Gary, l’actriu Jean Seberg, somrient en públic i fràgil a la vida íntima. Bargalló es transforma sense estridència oferint un dels treballs més complets de la seva carrera. Però no és l’única interpretació reeixida del muntatge. Pepo Blasco, impertorbable i al mateix temps atapeït de matisos tant si és periodista, editor o company de la mare. Pau Roca convenç amb l’enèrgic Paul, o Emile, perquè també hi ha desdoblament. Tots són el llenç del camaleó Victor Pi, que enganxa amb tots els colors i evoluciona fins a l’esclat final, quan la bèstia toca fons. (...)

Jan Vilanova repeteix text per a Sixto Paz. Altra vegada flirteja entre la realitat i la ficcio. entre les identitats falses que esdevenen reals i que un tiet i un nebot s'aniran robant l'un a l'altre. La peripècia en què narra com Romain Gary aconsegueix guanyar dos Goncourts (al 1956 i al 1975), els Premis de la literatura francesa més preuats i que només es pot guanyar un cop a la vida. S'endú el segon perquè escriu sota un pseudònim, Émile Ajar, i demana al seu nebot que se l'apropïi. És una trama amb moltes capes que d´9ona molt de joc a escena. Els equívocs, els jocs de miralls són constants. De fet, el propi Gary juga amb un nom que s'ha hagut de crear davant la insistència de la seva mare que projecta en el fill tot el que hagués volgut tenir en la seva joventut. Li exigeix massa i li marca un camí exigent cap a la fama i la riquesa. Gary ho aconsegueix però mai aconsegurà ser feliç. Per això, tot i tenir tot allò que qualsevol desitjaria deixa un rastre d'infelicitat que frustra  tots els seus episodis vitals. La insistència de la mare pewr fer el fill ideal recorda el cas verídic i tràgic d'Aurora i Hildegart als anys 20, del que també es va fer una versió teatral fa poc: Yo maté a mi hija (Sala Muntaner, 2015). L'espai és intrigrant. Molt suggerent la paret del fons que va omplint-se de noms propis. Dels personatges que intervenen en aquesta història insòlitament divertida si es pensa superficialment, dramàtica si un es posa a la pell de Gary, gratant en el subtext i la vivència dels personatges. Hoi ha un lleuger tractament coreogràfic que li va molt bé a unes escenes massa carregades d'un text que conté molta informació però no busca ressons de rèpliques entre uns personatges i els altres. En aquest sentit, la volutnat de qüesitonar l'èpica d'hISTORIA, amb una mena de joc calidoscòpic es feia molt més interessant. Els de Sixto Paz tenen la capacitat de fer molt atractiu els seus treballs, i de plantejar algun punt controvertit per construir una posterior conversa després de la funció; els seus muntatges sempre donen conversa i tenen un ganxo dramatúrgic absorvent i unes interpretacions denses, que construeixen veritat a partir de fets verídics, però bastint-los amb una ficció més ambigua.

No és tan estrany que l'atzarosa vida de l'escriptor Romain Gary —pseudònim literari de Roman Kacew, nascut a Vílnius, Lituània, el 1914, i mort per suïcidi a París el 1980, un any després de la mort, també per suïcidi, de la seva segona dona, l'actriu nord-americana Jean Segerb—, interessi les noves generacions i, encara més les d'aquí, si es té en compte que la parella protagonista va tenir esporàdicament una fugaç relació amb la ciutat de Barcelona, on el seu fill va néixer i es va criar amb una mainadera (senyora Eugènia), el 1962, malgrat que els pares el van enregistrar com a nascut en una localitat francesa un any i mig després per esquivar la clàusula d'un contracte amb Hollywood que obligava Jean a no quedar-se embarassada durant el rodatge.El fill de Romain i Jean, és Alexandre Diego Gary Segerb, també escriptor en francès i en actiu actualment, el qual, el 2003, després d'una vida esbojarrada i de trobar a la capital catalana una parella lituana —retorn a l'origen del seu pare— a la qual va alliberar d'un proxeneta que la tenia retinguda, va obrir el singular Cafè Lletraferit, al carrer Joaquín Costa, diuen si perseguint la vella idea mai portada a terme de la seva mare d'obrir un restaurant a Barcelona. El Cafè Lletraferit és actualment tancat i barrat i només té el testimoni del rètol de ferro rovellat, després que Alexandre i la seva parella, ja amb una filla dels dos, es traslladessin a viure a París.La biografia de Romain Gary —de qui es va veure el 2009 al Teatre Goya l'obra «La vida por delante», protagonitzada per Concha Velasco, una exprostituta d'origen jueu, i dirigida per Josep Maria Pou— és, efectivament, apassionant. Des dels seus orígens als canvis de país de residència durant la infància fins a la seva capacitat innata per amagar-se darrere de diversos pseudònims literaris amb els quals va aconseguir publicar i guanyar dues vegades el premi Gouncourt (Émile Ajar, Fosco Sinibaldi, Shatan Bogat...), una flaca que li devia venir ja de la dèria de la seva mare quan, de petit, el feia passar per ser fill d'un actor estrella del cinema rus, quan en realitat era fill biològic d'un rus d'origen jueu que no el va reconèixer mai.És evident que la companyia Sixto Paz i, en particular, l'autor de «Dybbuck», el dramaturg Jan Vilanova Claudín (Andorra, 1982) —que prové de l'Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC) i que, entre altres peces, és autor també del muntatge «hISTÒRIA», vist a l'antiga Sala Beckett i reposat aquesta temporada a l'Espai Lliure—, ha hagut de retallar molt i sintetitzar el perfil del personatge de Romain Gary en noranta minuts, deixant aparcada sisplau per força una trama que podria semblar ficció si no fos tan realment crua i que es podria convertir, com a mínim, en una trilogia de llarga durada.Amb l'opció del títol de l'obra, «Dybbuk», la companyia Sixto Paz recorre a un terme jueu que representa un esperit maligne capaç de posseir altres criatures. I és centrant-se en aquesta idea que el muntatge relata part de la història de Romain Gary, gairebé un "entrant o pica-pica", com deia, que encomana les ganes de saber-ne molt més.Quatre intèrprets donen vida a la recreació de les causes que porten Romain Gary a crear un doble del seu personatge. El protagonista, que interpreta amb solidesa l'actor Víctor Pi, i que es desdobla en el temps de l'etapa de criatura de Romain Gary, empès per la seva mare a triomfar, i l'etapa d'escriptor, guanyador del Gouncourt, víctima de la crisi de l'èxit i manipulador amb el nom fals d'Émile Ajar.L'acompanya de parella com a mare, l'actriu Patrícia Bargalló, que es desdobla també en l'edat de mare jove i l'edat avançada, amb una interpretació de moviment més que de diàleg, i encara es torna a desdoblar en el paper de Jean Segerb, fins al seu suïcidi.Els actors Pepo Blasco i Pau Roca, també director del muntatge, es mouen en papers al voltant dels dos protagonistes: el periodista que entrevista Romain Gary fins a collar-lo, o el nebot de Romain Gary que aspira a una personalitat diferent i que Romain Gary utilitza com a esquer a l'hora de dotar físicament el seu doble Émile Ajar.La companyia ha optat per una escenografia simbòlica de cubs de gàbia que tenen el màxim relleu en una de les últimes escenes, reforçada per la il·luminació. Mentrestant, a més d'unes breus projeccions amb retalls d'entrevistes a Romain Gary, un immens panell de fons negre —una feinada a fer net cada dia després de la funció!— ha servit perquè els personatges hi escriguin, a cops de brotxa, noms, cognoms, paraules i frases que apareixen en les seves converses sobre allò que tramen per fugir de les seves pròpies vides, una opció que serveix també perquè el vestuari dels quatre personatges aparegui ja d'altres funcions i continuï emplenant-se amb els tacarrots de pintura blanca, com si tots ells fossin personatges del més enllà, espectres desdibuixats, ànimes en pena, és a dir, «dybbuks». (...)