La història de Helen Keller ha estat portada al teatre, la televisió i el cinema en diverses èpoques. L’adaptació teatral catalana de Tamar Aguilar, a partir de l’original de l’autor William Gibson (Conway, Carolina del Sud, EUA, 1948) vol reflectir l’ambientació que als anys seixanta ja es va imprimir en el cinema encara en blanc i negre.

Helen Keller (Tuscumbia, Alabama, 1880 – Easton, Conneticut, 1968) va patir una greu malaltia d’infància que li va provocar la pèrdua de la visió i l’audició amb les conseqüències de dificultat de creixement i adaptació social. Això, però, no va impedir que després de la seva aferrissada lluita pionera en la millora del desenvolupament de les persones sordes i cegues, es convertís, després de ser la primera persona amb les seves condicions de discapacitat a obtenir una titulació universitària, en una reconeguda escriptora —va deixar publicat el testimoni biogràfic de la seva situació personal— i també en una oradora i activista política. (…)

L’adaptació teatral es limita al període de la relació inicial com a institutriu entre Anne Sullivan —que viatja des de Boston a la finca de Tuscumbia per pràcticar la seva primera experiència— amb Helen Keller quan aquesta té aproximadament set anys. L’obra, una hora i tres quarts, té marcadament i volgudament un tempo lent, amb escenes que recreen amb un realisme sense subterfugis l’etapa més conflictiva de la petita Helen, amb els seus atacs violents, les seves trapelleries, el seu xantatge emocional amb els pares que els tenen fora de lloc, sense saber com controlar ni posar-hi remei, tant els pares, com el germanastre, una tia que visita la casa i la jove serventa de la finca.

Una obra que amaga la dificultat de fer creïbles, sense caure en una caricatura o un estereotip de la discapacitat de la ceguesa i la sordesa, els dos principals personatges: la institutriu Anne Sullivan i la nena Helen Keller. Dos papers essencials que defensen molt bé, per una part l’actriu Míriam Escurriola fent una institutriu Anne Sullivan que busca redimir la pèrdua del seu germà en un orfenat amb l’opció d’ajudar els altres i que, en la majoria de les escenes, eixampla la seva mirada cap a la platea amb la intenció de mostrar el seu compromís social i, a la vegada, vincular la solidaritat de tothom.

Una altra cosa és el paper que li toca enlairar a l’actriu que fa el paper de Helen Keller, la nena sorda i cega. Mar Ferrer és una actriu de 19 anys que debuta amb un paper que segurament recordarà tota la vida i que l’obliga a actuar sempre gestualment, a vegades violentament, sense paraules, amb la vista perduda, en una interpretació que té moments coreogràfics, alguns afegits a la complexitat del vestuari d’època, i altres de marcada expressió dramàtica sense que la pugui expulsar amb cap paraula. Un debut revelació que té molt més valor que qualsevol prova de càsting. (…)