Que Alícia Gorina és una gran coneixedora del teatre que es fa ara mateix
als països nòrdics en general  i a
Finlàndia en particular , és quelcom que ja ens va quedar molt clar amb
aquelles excel·lents “Imatges gelades” presentades per la directora a la Sala
Beckett fa a la vora cinc anys. Per aquella època, Gorina ja havia dirigit un
parell de textos d’un altre nom significatiu de l’actual dramatúrgia finesa,
l’autora Saara Turunen. Però aquelles “Imatges gelades” van suposar  la seva primera trobada amb el mateix
Kristian Smeds a qui ara torna amb aquest “Déu és bellesa “ que Smeds va
adaptar als escenaris l’any 2000, tot partint d’una novel·la de Paavo Rintala
considerada tot un clàssic al seu país des que va ser publicada el 1959. Una
novel·la , d’altra banda, construïda al voltant de la figura del pintor Vilho
Lampi,  glòria de la pintura finesa poc
coneguda al nostre país que es va suïcidar l’any 1936, quan ell en tenia 37. I
que va deixar al morir una notable obra en la que predominen els retrats i autoretrats
sovint amb ressons expressionistes, i els paisatges intensos marcats una mica
per la petjada de Van Gogh.

El cas és que, partint de la novel·la de
Rintala – de la que n’existeix també un telefilm filmat l’any 1986- , Lampi va
construir un espectacle que es divideix en vuit escenes que es corresponen
també al títol de vuit quadres del pintor. Però que ni de lluny intenta ser
quelcom semblant a un biopic a l’ús . De fet, tal i com ho veu l’autor, tampoc
no cal conèixer per a res ni l’obra ni la biografia de Lampi, a l’hora
d’apropar-se a la seva proposta; una proposta a la qual li ha obert les portes
el mateix Teatre Nacional de Finlandia, per a que us feu una idea de que estem
parlant d’un autor considerat ja al seu país un mestre consagrat.

I no és cosa de discutir-li a Smeds uns mèrits
que, en el cas de “Imatges gelades”,  em
van semblar inqüestionables. Però tampoc vaig a negar que aquests mèrits,
servits per l’espectacle que ara ens presenta la companya Parking Shakespeare,
els trobo en aquest cas més discutibles. I és que , malgrat l’originalitat
estructural de l’obra, tot o gairebé tot el que diu a l’escenari l’artista
turmentat  amb fases maníaques que
adquireix aquí tants rostres com segments té l’obra, em sona a escoltat masses
vegades. Aquest anar a cavall entre l’arrencada prepotent i la misèria de qui
dubte a cada pas del valor del seu art, i aquesta necessitat de remarcar la
solitud del creador que és mou entre el menyspreu a l’art consagrat i la
necessitat que l’art consagrat el tingui en compte , o aquesta solitud del
creador seduït pels plaers de París i alhora burleta amb tot el que representa
aquests plaers… tot això, en el fons, ho he vist i sentit en molts biopics d’aquests
envers els quals, Smeds, vol marcar distàncies. I sent Gorina la brillant
directora que és , crec que aquí es deixa arrossegar una mica massa per la
temptació de sobre dimensionar-ho tot a partir de l’excés . L’excés visual
d’una posada en escena decidida a deixar el terra del Maldà tan brut com si
acabés de passar per allà el Rodrigo Garcia dels seus temps més salvatges, i de
donar-li a la pintura de Lampi una dimensió matèrica digna d’Antoni
Tàpies.  I  també , l’excés d’unes interpretacions
escorades cap el crit i la ràbia , i decidides a no perdre mai l’ocasió
d’exterioritzar de forma estentòria la visita de les Muses. Malgrat que
s’agreixi que aquest “Déu és bellesa” ens hagi servit a molts per apropar-nos a
l’obra d’un pintor que , particularment, desconeixia del tot, malgrat l’esforç
col·lectiu per presentar un format trencador i oferir una mena de reflexió
sobre la figura de l’artista, i malgrat els moments puntuals en què això
s’assoleix a l’escenari, aquesta em sembla una proposta fallida. I em queda el
dubte : potser els valors del text original s’haguessin fet més evidents, si
aquest text hagués sigut abordat amb menys soroll extern, i més recerca
interna.