Acostumats a trobar els membres de la companyia Parking Shakespeare a l’estiu i al Parc del Nord, actuant a l’aire lliure, trobar-te’ls en ple hivern a El Maldà pot ser un xoc per a segons quins espectadors seguidors seus. La recepció dels intèrprets en barnús i sabatilles en una sala amb taules: una plena de pa —pa sec, com el dels camells reials— i una altra amb la invitació a una beguda escalfada, indica que la companyia també té recursos d’hivern. Per acabar de reblar el clau, mai més ben dit, una tercera taula plena de martells i, a terra, un entapissat de tela d’obra de construcció anuncia que els espectadors acaben d’entrar al taller d’un artista inusual.

Es tracta del finlandès Vilho Lampi (Oulu, 1898 – 1936), un artista turmentat, amb fortes inquietuds artístiques, que va acabar suïcidant-se en plena joventut. La companyia parteix d’una dramatúrgia de Kristian Smeds (Muhos, Finlàndia, 1970) en un muntatge que es va estrenar a Hèlsinki l’any 2000, basada en la novel·la homònima del 1959, de Paavo Rintala (Víborg, Rússia, 1930 – Kirkkonummi, Finlàndia, 1999). L’estructura es desenvolupa en vuit escenes que representen vuit quadres, pintures o creacions de l’autor finlandès sota el límit de la recerca de la bellesa, de l’eternitat.

L’espectacle és bàsicament sensorial, malgrat que també té un complex i complet text molt críptic —no es pot parlar de diàleg— que només alleugereix el seu contingut en l’escena en què una de les múltiples cares de Vilho Lampi se situa a París. És aquesta una escena representada per l’actriu manresana Mireia Cirera que crea un clímax especial en el conjunt de les altres interpretacions. Mireia Cirera té l’as a la màniga del barnús i en la del paper que li ha tocat en sort, jugant entre el clown i el drama.

Cadascuna de les escenes —cada intèrpret adopta una de les múltiples cares de l’artista— poua en el que representa els seus fantasmes, les seves eufòries i les seves caigudes en el pou fosc. En algun moment, els intèrprets interactuen moderadament amb els espectadors: asseient-se al costat d’algun d’ells i parlant-li a la cara, posant-se-li davant com si fos un mirall imitant els seus gestos… Hi ha també escenes d’aquelles que requeririen un avís a l’entrada advertint que poden ferir la sensibilitat de segons quins espectadors, com per exemple la que representa la matança del porc. La ficció, en viu, malgrat els efectes aconseguits només amb un micro i un envàs d’ampolla d’aigua tenen un fort impacte.

Cubells de pintura, maons de guix, joc de martells i escarpes per acompanyar el cor, granotes de treballadors d’obres públiques… tot al servei d’un teatre físic, gens complaent amb concessions gratuïtes, que durant una hora i tres quarts acaba dibuixant un quadre-retrat del finlandès Vilho Lampi, un pintor vangoghnià, poc conegut per aquests verals, que es distingeix sobretot pels seus quadres de retrats i autoretrats, sempre a la recerca de la bellesa com a súmmum de la divinitat. (…)