La casualitat ha fet que fos en la setmana de la superlluna anés a l’Espai Lliure (sort que es va reobrir aquesta magnífica sala a tres bandes i de dimensions gairebé ideals) a veure una de les obres de Benet i Jornet recuperades aquesta temporada.

I és que a banda de La desaparició de Wendy que ha inaugurat la nova Beckett (felicitats!), Juan Carlos Martel s’ha rodejat les noves actrius de la Kompanyia Lliure per Teatre Lliure per portar-nos La revolta de bruixes, una obra que el “Papitu” va escriure fa 35 anys.

L’actualitat de la peça ve donada pel punt de partida que malauradament ens sona massa actual: l’intent de vaga d’un grup de sis dones de la neteja fartes de treballar més hores de les que els hi paguen. Tot i ser molt diferents, el que les uneix (en major o menor grau) és la sensació d’injustícia, de sentir que els seus drets laborals no estan sent respectats. I enfront es troben l’encarregat de vigilar l’empresa, un home a qui la revolta li ve grossa però intenta jugar les seves úniques cartes: la de la jerarquia laboral i l’amenaça de represàlies si ell explica la situació als seus superiors.

Tot i el que pugui semblar, però, Benet i Jornet no incideix gaire en el cantó social i reivindicatiu de la peça, amb la qual cosa en cap cas la condueix cap al pamflet. El que sempre li ha interessat són els personatges, les seves vides, que puguem reconèixer-los com els nostres veïns o familiars, com algú com nosaltres que es troba amb problemes i lluita per tirar endavant.

L’altre tema que plana sobre aquesta Revolta de bruixes és la lluita entre la fe i la raó, el sentit comú i l’esoterisme, i també entre els interessos col·lectius i l’egoisme individual (llegeixis també supervivència d’un mateix). Perquè en el fons resulta a tots ens és molt fàcil protestar i queixar-nos, però quan cal fer un pas endavant i dir prou, la por davant conseqüències que potser empitjoren encara més el present fa aflorar l’individualisme i la pura supervivència: si jo em puc salvar, perquè complicar-me la vida per millorar l’existència també dels qui m’envolten?

En definitiva resulta més senzill creure i optar per una solució màgica, inexplicable però inodora, que fer l’esforç d’afrontar de debò els problemes.

En la direcció de Juan Carlos Martel el resultat acaba sent més divertit que dramàtic, malgrat la duresa del que s’explica. Com a espectador no arriba a calar gaire el missatge reivindicatiu (segurament tampoc és la intenció de Benet i Jornet) ni tampoc s’aprofundeix en excés en el drama particular de cadascuna d’aquestes dones.

El millor acaba sent doncs, el retrat dels personatges i el conjunt de les interpretacions, en un repartiment magnífic que és el que aguanta la funció. En destaquen el magnífic vigilant de Xixu Masó (costa pensar en algú millor per aquest paper), la freda i contundent Sofia Àurea Màrquez, la divertida Aurora de Chantal Aimée o la ingènua Paulina de Clàudia Benito.