CRÍTIQUES

VALORACIÓ
8
Notable exercici actoral per a un aire mes fosc del de Pere Calders
Publicat el: 17 de setembre de 2016
CRÍTiCA: L’última nit del món
Pere Calders va ser un narrador intrèpid, de llarga imaginació i una literatura amable, entre irònica i cordial. La dimensió desconeguda de la televisió (que uns quants recordem de la joventut) s’escorava més cap a les escenes de terror, de por, de desconsol. Llàtzer Garcia ha optat per aquest terreny en la seva darrera peça. Construeix, amb quatre personatges (i un presentador-taquiller sorprenent), tres trames independents. Potser hagués estat bé que lliguessin textualment entre elles (algunes rèpliques que es repetissin en cada escena amb significats i reaccions diferents, per exemple) però sap traslladar la tensió al directe. I patir pels personatges quan els actors són a tocar implica un treball actoral potent, sense escletxes, ben compenetrat entre el repartiment.
L’autor que va estrenar el muntatge de major recorregut fins ara, La pols (2014) a la Flyhard, remet a un cert món apocalíptic, desconegut, que genera una incomoditat evident a l’espectador. De fons, en les tres peces hi ha la sensació de culpa, de més a menys. L’autor, director de la companyia Arcàdia, ha anat abandonant la comèdia per atrevir-se amb situacions més dures, compromeses, controvertides. Aquest trajecte, que arrenca en la trilogia inacabada sobre la família (la primera peça d’aquestes era La terra oblidada , 2012) també s’ha mantingut a Sota la ciutat (Lliure, 2016). La proposta es tanca amb una certa reconciliació, una possible fi del món que tots voldríem signar. Amb la pau de saber-se estimat: Recollir els plats de sopar (o no), advertir a les filles que no mengin galetes al llit per no mal acostumar-les (o no). Optar, això sí, per reconèixer els veritables fars de la vida de cadascú; i estar-ne satisfet. Un final redemptor que combregaria, ara sí, amb aquell contista màgic que era Pere Calders.
CRÍTIQUES RELACIONADES / L’última nit del món
TÍTOL CRÍTiCA: Una dimensió coneguda, estimulant i inquietant
PER: Pep Barbany

VALORACiÓ
8
TÍTOL CRÍTiCA: Vemos demasiadas series de televisión
PER: Elisa Díez

VALORACiÓ
5
TÍTOL CRÍTiCA: La “Dimensió desconeguda” arriba al teatre
PER: Carme Tierz

VALORACiÓ
9
TÍTOL CRÍTiCA: Provocar a l’espectador sense trampes ni gratuïtats
PER: Christian Machio

VALORACiÓ
8