Diuen que quan Neus Català, fa cinc anys, va arribar a la llar d’avis, als Guiamets, el poble del Priorat on havia nascut el 6 d’octubre del 1915, i on ara torna a viure, no va suportar veure al llit de la seva cambra els llençols amb les ratlles que li recordaven l’uniforme dels camps nazis, com els de Ravensbrück i de Holleischen, on ella va estar deportada.

Això, que pot semblar una anècdota per als qui no han viscut el terror nazi, demostra fins a quin punt la tragèdia i l’horror de mitjan segle passat a centreuropa va marcar els que la van viure i afortunadament se’n van poder escapolir a l’hora de l’alliberament dels camps per les forces dels aliats.

La història de Neus Català —l’última supervivent catalana dels camps d’extermini— ja ha estat motiu recent d’una biografia novel·lada, ‘Un cel de plom’ (Ara Llibres / Amsterdam, 2012), escrita per la filòloga Carme Martí (Montblanc, Conca de Barberà, 1972), amb autoria compartida amb la mateixa protagonista que hi va posar la veu de la memòria. La mateixa biografia novel·lada ha servit de base per adaptar el monòleg de títol homònim al teatre.

L’actriu Mercè Arànega, que s’ha posat en la pell de Neus Català, ha preparat la recreació de l’agitada vida de la protagonista començant per un treball de camp als Guiamets, en una visita que va fer a la centenària Neus Català fa uns mesos, la qual, amb la lucidesa que manté, li va transmetre algunes de les sensacions  que guarda de la seva etapa en poder dels nazis. (…)