Roberto Romei és un director que li agrada parlar de l’actualitat. Pujar a escena històries que siguin un mirall de l’avui. Efectivament, és tota una lliçó d’economia i una pedagògica mirada a la perversitat del capitalisme, que va néixer com l’oportunitat a què els que no tenien recursos poguexssin finançar elñs seus projectes tangibles a ser una màquina calculadora en què ja no se sap què es ven, què es compra i perquè, tot de cop, pot caure tot un impero per un mal dia de descofiança amb les empreses mundials.

El text planteja dues parts ben diferenciades: a la primera, es veu com neix i s’assenta, mica en mica i amb l’esforç d’un estalviador amb alguna idea revoluconària el progrés a la botigueta de Lehman Brothers; a la segona, arriba l’excés, la multiplicació dels diners com si fossin pans i peixos, l’accès al món en què el diner és virtual, intangible i que, en cas de crisi, cauen els que no tenen prou recursos que són devorats pels seus antics companys de borsa. Una segona part que acaba sent esgotadora, tant per a a actors com per a espectadors, que agraïria alguna retallada de les repeticions (no totes, tampoc) qque permeti una certa continuïutat en la forma narrativa però sense excedir-se com ara. L’espai escènic és igualment atractiu en la construcció del primer quadre, mentre que en el segon, amb l’atalaia i la butaca instal·lada no amaga cap sorpresa. Podria  haver estat ocasió per anar desmuntant els fonaments del naixement per donar nou aire a una escena amb massa paruala i només moviment d’actors per l’estructura monumental.

El treball dels sis actors és notable. Saben construir els personatges en els diferents moments d’ingenuïtat, poder i declivi de la seva vida. Si Robert, el nét, saltironeja quan té sis anys i s’adorm a la butaca quan tot s’esfondra (el negoci i la seva primera relació de parella). De fet, la manera com accedeixen al seu món familiar denota bé els canvis de concepció vital per a una família jueva, que vol mantenir la tradició vinguda de la seva Baviera natal.