¿S’assembla aquesta companyia a aquella que va
venir per primer cop a Catalunya l’any 1994? Doncs, no gaire, per no dir gens.
El grup que dirigia Yehudit Arnon va engrescar al públic del Centre de la Caixa
de Terrassa gràcies a un programa de diferents coreògrafs entre els quals
destacava el prestigiós, Mats Ek. La Kibutz d’ara s’ha convertit en una
companyia d’autor, Rami Be’er, que si es valora la seva peça  If at
all, busca més l’espectacularitat que no pas arribar als sentiments d’aquells
que l’observen.

If at
all es pot considerar un muntatge de gran format en el
qual participen 15 intèrprets que sens dubte són el millor de l’obra per l’energia
i qualitats físiques que desprenen. La resta és una barreja d’elements gens
menyspreables, només que Rami Be’er els hi dóna un toc excediu d’exhibicionisme
a través d’ uns recursos que són infalibles cara obtenir l’aplaudiment del
públic. Fet que va aconseguir.  

Posar dalt l’escenari més de 10
intèrprets  executant el mateix gest és infal·lible
que causa un fort impacte visual. És com, dos més dos sumen quatre.  Vestir als homes amb faldilles i amb el tors
nu és un fet inequívoc d’efectivitat, ja se sap que el moviment de les teles
sumat al del  cos que les vesteix, produeix
un impacte indubtable.  Si una filera de
ballarins, quiets o en moviment, se situa d’esquena al públic, provoca un efecte
inquietant i d’expectació. Aquest truc ja el citava Agnes de Mille en la seva
biografia. I així vàries astúcies que fan de If at all, un muntatge  potent
i espectacular però que no aconsegueix establir cap mena de comunicació
emocional.

L’obra no té un fil narratiu ni un significat
concret però sí que fa al·legoria a la vida en comunitat on individualitats i
grups teixeixen uns lligams socials. Per plasmar aquesta convivència Be’er ha
creat una coreografia que cau una mica en la reiteració del gest, però que
resulta potent i atractiva en les imatges de grup.