Hi ha un corrent artístic a Alemanya que és el musical teather: a mig camí d’una òpera i d’una comèdia buffa. Pretén ser una llança per apropar l’art líric a corrents més populars. I per això, l’humor i els estirabots (propis de festival de fi de curs, com la de calçar-se una perruca beatle) són imprescindibles. Aquest gust pel kitch, per la sobreactuació no és exclussiva d’aquest corrent musical perquè són moltes les propostes escèniques vingudes del Centre d’Europa que posen en un compromís l’actor per defensar uns personatges estrambòtics, histriònics. Un exemple podria ser aquell aplaudit Forever young de Frank Castorf al TNC, el 2004.

Oficina per a una vida postidèntica planteja contínuament la contradicció. Sense un fil narratiu, tot i que sí que hi ha una estructura que li dóna una certa unitat (encara que el  final podria ser qualsevol de les escenes) debat còmicament entre la llibertat que aporta la tecnologia i el col·lapse que hi implica. Els llocs de treball sense horari i sense una feina concreta, aparentment, són un privilegi però quan regalen menjar dins de les neveres de les oficines, vol dir que no estarà ben vist sortir al migdia a fer un mos: l’esclavatge amb una persuassió insòlita és absolut.

Els impulsors de l’entitat òpera de butxaca segueixen insistint en trobar fórmules perquè una determinada (i exigent) sonoritat no desaparegui de la cartellera barcelonina. És un repte majúscul i que cal celebrar. Però certament, les seves anteriors propostes  d’òpera contemporània (Dido & Aeneas reloaded o 4 Carmen) tot i que musicalment podrien ser més rasposes, el resultat final estava més a prop del que satisfà al públic de Barcelona. Certament, l’humor barroc alemany costa de fer-lo compatible amb el de l’esponatenïtat mediterrània.