Són set meravelles. Una meravella de text enganxadís. Una meravella d’intèrprets carregats d’adrenalina. Una meravella de posada en escena tan simple com suggerent. Una meravella de direcció afinadíssima. Una meravella de llengua sense cap esgarrinxada innecessària. Una meravella de tesi sobre l’ambició del poder. I una meravella de senyal d’alerta a futures generacions que caiguin —i segur que hi cauran— en el mateix error que va caure la nissaga dels Lehman —alemanys de Baviera i d’origen jueu emigrants a mitjan segle XIX als EUA per fer fortuna— i que a inicis del segle XXI, el 2008, va provocar la crisi financera internacional més important després del famós Crac del 29.

Set meravelles, doncs, com les set meravelles del món. En aquest cas, del món teatral, esclar. I tot això, a les acaballes de temporada, quan sembla que tot ja va de rebaixes, en un muntatge de dues hores i tres quarts —hi ha intermedi—, que esclata com un dels espectacles més sòlids de la cartellera i de producció pròpia, d’aquells que tenen tota la pinta de néixer i créixer en ple estiu per anar a petar en una nova temporada més endavant. Hi ha —hi hauria d’haver— públic per a «Lehman Trilogy» per uns quants mesos seguits. Públic valent i sense por a deixar-se arrossegar per la paraula ben dita en un metralleig controlat a la perfecció i dominat pel ritme gairebé shakesperià que demostra el que poden fer sis actors que han tombat la Seca i la Meca per camins escènics diferents i que aquí formen un tot compacte com si sempre haguessin treballat plegats.

Cal admetre que l’obra de l’autor italià Stefano Massini (Florència, 1975) té una trampa. Una trampa honesta, de tota manera. Tothom sap, a hores d’ara, què va ser Lehman Brothers i què va passar el 2008, després que es produïssin els primers senyals d’alarma per les operacions d’hipoteques subprime el 2007, i l’enrenou que es va produir a la seu central del hòlding inversor dels lehman, a Times Square de Nova York. (…)

Si la primera part de l’obra ja ha arrossegat els espectadors fins a voler-ne més, la segona part encara creix en una dimensió inesperada perquè la història s’acoloreix amb simbolismes universals i amb referències que no són gens alienes a les referències de qualsevol ciutadà del món que ha viscut els últims cinquanta anys: des de la metàfora bíblica de l’Arca de Noè a la Segona Guerra Mundial, el finançament de la bomba atòmica d’Hiroshima, la guerra del Vietnam, l’arribada a la Lluna de l’estiu del 1969 o la picada d’ullet del goril·la cinematogràfic King Kong.

¿I com es recorren més de cent setanta anys —tres generacions— amb només sis personatges? Doncs, amb un recurs dramatúrgic que potencia la trama quan cadascun dels germans va fent l’últim badall però es queda a l’escena amb els peus nus i llençant l’americana al buit —una mena de símbol de la vestimenta des dels inversors primaris als brokers borsaris més recents— i que continuen interactuant amb els hereus més joves de la nissaga, com uns ulls vigilants des del Més Enllà de tot el que passa a la Terra. (…)

Com és ben sabut, la caiguda és més forta com de més amunt es cau. I en la caiguda dels Lehman, l’allau s’emporta tartera avall especuladors, banquers, capitalistes, negociants, corruptes, estafadors, lladres, agents de borsa, ¿i per què no?, ingenus i modestos aprenents d’inversor, titulars de plans de pensions o assegurances de vida, que un dia es van deixar enlluernar per la temptació llèpola i tan humana a la veagda de conquerir una mica del pastís del poder que sempre havien menyspreat. «Lehman Trilogy» és una mena de faula —perquè la selva financera també és plena de bestiar— sobre la cobdícia humana. I el millor que tenen les faules, és que, amb el que expliquen i la seva moralitat, s’hi aprèn a no ser tan bèstia com els seus protagonistes ni que l’ésser humà tingui la memòria tan feble i no escarmenti mai.