Com som i com ens veuen els altres. I, sobretot, com afecten la nostra estabilitat emocional les opinions que altres persones del nostre entorn aboquen sobre nosaltres, especialment si es tracta d’un tema tan sensible en la societat actual com el de l’obsessió per la bellesa. D’això parla Pretty , àcida comèdia del dramaturg i cineasta Neil LaBute que la inquieta companyia Sixto Paz ha estrenat a La Villarroel. El muntatge de Marilia Samper, que ja va dirigir el grup a Pulmons i Si existeix encara no ho he trobat, potencia el joc dramatúrgic del text, en alguns moments esbojarrat però sempre reflexiu. 

 A l’autor d’obres com Gorda i Coses que dèiem avui , representades a Barcelona, li agrada posar el bisturí en qüestions que apel·len directament als comportaments de l’espectador. I ho fa amb un estil directe i mordaç. En aquest cas, ens situa davant del mirall que reflecteix la tirania de viure sota el prejudici dels valors estètics. I amb una dosificada administració de les tensions que es creen entre els quatre personatges de la història, Samper aconsegueix subjectar les regnes del que es podria convertir en un cavall desbocat amb la implicada col·laboració d’un repartiment que contribueix que la riuada d’excessos no arrossegui el rerefons de l’obra. 

 Es dóna la circumstància que aquest és el primer text teatral de LaBute, escrit l’any 2008. Aquest fet fa que algunes de les qüestions que planteja sonin a revisitades. La trama parteix d’un assumpte banal per als que l’observen des de fora, però no per a l’afectada protagonista. Edu (un aparentment assossegat Pau Roca) comenta al seu amic Toni (un cínic Joan Carreras) que la seva nòvia Meri (Sara Espígul, una explosiva perruquera que no sap controlar les seves emocions) té una cara «normal». Carla (parella de Toni que sempre s’ha sentit guapa) sent aquestes confidències i les transmet a la seva amiga posant l’accent en l’escassa valoració que l’aspecte físic de la noia té per al jove amb qui conviu. 

La reacció d’ella proclamant que no podria viure mai al costat d’algú que no la consideri guapa arriba a l’histerisme. No accepta, ni tampoc escolta, les explicacions d’Edu, ni es planteja si el missatge li ha arribat distorsionat. Més aviat al contrari. L’escalada d’explicacions que li ofereix el pacient nòvio només contribueixen a accelerar l’enfrontament. A partir d’aquest moment, les històries entrelligades dels personatges aniran evolucionant cap a noves situacions, amb males interpretacions pel mig, de les quals cada un acaba sent víctima. 

 «¿A qui se li va acudir un dia inventar el mirall?», es pregunta un desesperat Edu, mentre Meri es topa amb algú que li sap dir allò que ella vol sentir i el desenfadat Toni troba al·licients fora de la seva relació amb Carla, sense que aquesta vulgui donar-se’n per assabentada. LaBute situa a l’extrem el tema de la dependència que les persones tenen per l’estètica i, centrant-se en aquest miratge, deixa de costat el valor de la bellesa interior que, menys en l’actitud d’Edu, només compareix molt lleugerament en aquesta interessant comèdia.