No sempre és tan important el que es diu sinó com es diu. En aquesta obra del dramaturg, director i guionista cinematogràfic Neil LaBute (Detroit, Michigan, 1963) passa més o menys això: s’hi digui el que s’hi digui, el que interessa es com es diu. I per demostrar-ho hi ha el quartet format pels intèrprets de la companyia Sixto Paz que s’agafen a la tirallonga de seqüències marcades pel no-diàleg, o pel diàleg de sords i, com si cadascun dels quatre personatges que representen decidís anar a la seva, converteixen la trama en quatre històries que, si bé s’entrecreuen, també són a la vegada independents, personals, obsessives amb les seves fòbies o els seus complexos. (…)

«Pretty» és una comèdia agra que no pot evitar els somriures dels espectadors, malgrat que aquests siguin conscients que els quatre personatges que tenen davant —estructura de La Villarroel a dues bandes— malden per esmicolar-se a trossos durant vuitanta minuts. I és que Neil LaBute sap dosificar la violència, ja sigui verbal o física, amb una pàtina de presumpte humor potser perquè les desgràcies dels altres sovint fan gràcia als que no els les toca patir en la pròpia pell. (…)