Animal religion tendeixen a presentar
una escena desordenada, bruta, imprecisa. De sobte, surt Qiim Girón
mentre canta una dona a la sarsuela i es posa a netejar el terra, fer
la vertical o alçar-la en braços. És un fet asocial que ell entén
com a natural. També a Tauromàquina o Chicken legz, hi ha aquesta
sensació de deixar el quadre a mitges, de tapar-lo amb una altra
acció. Hi ha doncs, accions que s’encadenen i és l’espectador el
que ha de triar. Potser la dificultat en aquest Sapiens Zoo és que
el treball ve carregat de foscor. Per tant, moltes d’aquelles accions
paral·leles queden en la penombra. Però com que la genial idea de
la il·luminació dinàmica que va enfocant cada un dels
quadres, trenca aquella incoherència típica d’Animal religion i
despista més de la trama, si és que n’arriba a haver. En tot cas, els artistes traslladen l’espectaor a un lloc fosc, d’una brutalitat impune-

Sí que hi ha moment espectaculars,
d’una plasticitat preciosista i d’una lletjor estètica (que evoca a
l’univers estrafet, de Marta Carrasco (i de Carles Santos a Patetisme il·lustrat, per exemple), amb sabates de plataformes impossibles de caminar. La pega d’aquest Sapiens Zoo és que no es veu enlloc la relació
amb el títol, ni entre els personatges. Casascú té un món però no es
fa transparent a l’espectador. Queda tot opac, que s’ensopega
(volgudament, sí, però que descol·loca el públic), es despulla i
es vesteix. Sembla més aviat una peça encara en construcció amb
algunes troballes com el fet que, des de terra, es pugui practicar
l’exercici de suspensió de cabells, tot girant l’artista agafant-la
de l’anella. Definim-la, doncs com una interessant peça de recerca de llenguatge que pot desembocar en un muntatge icònic (si acaba de fer visibles per on dominar-la) o que pot conduir-ne a un de nou, d’aquí un temps, que els catapulti a un esglaó superior del circ contemporani internacional. Caldrà, però, que domestiquin d’alguna manera la seva radicalitat per no trencar tots els ponts amb l’espectador més inquiet.