La nova creació d’Animal Religion
és una proposta arriscada, valenta i molt ambiciosa de Quim Girón. L’espectacle és un entramat
d’imatges futuristes i ancestrals que busquen el permanent contrast entre el
primitivisme i la postmodernitat. En l’espectacle es perfilen passatges molt
aconseguits, com el d’Ingrid Esperanza (suspensió capil·lar) o el del mateix
Quim Girón (acrobàcies), però per moments també es perd en una certa vaguetat.

L’espectacle comença amb el que
podria ser la creació de la humanitat, amb els cossos nus dels artistes i amb
una reproducció del pèndol de Foucault que dibuixa sobre l’escenari l’òrbita de
la Terra. Després, tot es desferma. Els artistes estan permanentment inquiets
enmig d’un caliu futurista i molt
fosc que podria veure’s com una versió light
del Cirque Archaos, però enlloc de rock’n roll retrona la música electrònica de
la reconeguda DJ Marcelle.

La funció acaba amb l’apocalipsi,
representat per una tempesta de metres i metres de cintes de video que ocupa
tot l’escenari, en un dels moments més brillants. L’home nu del començament
s’ha convertit en el monstre que ha pervertit els valors i els orígens. Girón
tira de cintes de video i plàstics en un espectacle que busca les avantguardes
estètiques i el contrast entre els cossos humans i els elements sintètics. Sorprenen
la duresa dels exercicis, la rudesa en general i el poc ús dels recursos que hi
ha a escena, com el mirall o el trapezi. L’espectacle és tan maquinal i fosc,
tan desconcertant i indefinit per moments, que costa que arribi a l’espectador.

Quim Girón ha obert el focus i
després d’anys treballant el llenguatge de l’animalitat (Indomador, Chicken Legz),
sembla que en aquesta ocasió -sense deixar del tot aquesta línia- ens vol
parlar més del control social. En aquest
sentit és un espectacle interessant que obre la porta a infinitat de reflexions
sobre la societat, la creació artística i l’existència humana.  

El muntatge també desconcerta
per la música electrònica a tot volum, que a alguns els pot resultar eixordadora.
Aquesta banda sonora pot provocar certa angoixa però enllaça perfectament amb l’estètica de la creació. En acabar, a l’espectador li cal un temps de digestió per fer
lloc al missatge.