Amb la cançó “No future” dels Sex Pistols començo el meu reportatge no perquè sí. El Hamlet que dirigeix Pau Carrió i protagonitza Pol López neix del descontentament d’una generació. Una generació que tot d’un plegat s’adona que carrega damunt seu el pes de les coses mal fetes per les generacions precedents. Joves que senten fàstic pel món que els envolta. Aquest és l’esperit d’aquest Hamlet. Per això s’identifiquen amb el príncep de Dinamarca, que de sobte ho veu tot podrit, veu que sa mare es casa amb son oncle quan fa quatre dies de la mort del pare. “Mort fa dos mesos, no tan, dos no, fa un mes escàs! Encara no han envellit les sabates amb què va seguir el cos del meu pare plena de llàgrimes,” diu Hamlet, planyívol però sense perdre mai l’humor: “Austeritat, austeritat, Horaci, el tall rodó del funeral ha servit d’entremès fred al banquet de casament.” 

Quan sap pel fantasme de son pare que va ser assassinat, no té aturador. Juga amb la bogeria, hi festeja. No és un Hamlet que dubti, ho té molt clar. És un muntatge ben resolt escènicament, té frescor pel concepte i les interpretacions, és un Hamlet jovenívol, proper, humà, sense ostentacions, clar, directe, sens dubte una bona manera d’entrar a Shakespeare per al públic tendre, tot i que la durada és la de sempre, massa llarga. 

Aprofitant la tirada, estaria molt bé fer sessions per a instituts, escapçant (encara més) les trames secundàries.

Torno a reivindicar la polidesa i la força de la genuïnitat de la llengua. La sensació que tinc és que actualment, com una estúpida plaga, es recorre a barbaritats lingüístiques més per descuit o per ignorància que per una voluntat concreta. Això, que té fàcil solució, faria guanyar al text en autenticitat i eficàcia.