Quan el pes de l’obra ve de lluny, es fa difícil prescindir dels prejudicis i les etiquetes que la mateixa obra ha imprès al llarg dels anys. Des de la novel·la tràgico-romàntica de Lev Tolstoi ha plogut molt i, entremig, hi ha hagut versions cinematogràfiques que han posat cara i ulls als personatges de ficció. En català, Andreu Nin la va traduir directament del rus el 1933. L’any 1967, la col·lecció de clàssics de l’Editorial Proa la va reeditar revisada. La reedició més recent, del 2014, es troba a la col·lecció La Butxaca, del Grup 62. Però és el cinema, esclar, el que ha marcat més el mite Karenina, una de les heroïnes de ficció —o potser extretes per Tolstoi de la realitat— que en un temps on la dona no havia conquerit encara la seva llibertat, trenca amb el que era convencional, sobretot dins de la classe benestant de Karenina.

El triangle amorós i la tragèdia d’Anna Karenina s’han convertit en aquesta versió teatral d’Ivan Padilla en una mena de quadre plàstic que integren el text, la partitura musical i el moviment dels tres intèrprets —no en goso dir del tot dansa— a més d’una mirada expressionista que centra tot el protagonisme en una Anna Karenina sepultada en la passió pel comte Vronski, militar i titllat de faldiller i, a l’altra banda del conflicte, el rebuig per Aleksei Karenin, el marit d’Anna, funcionari de bona posició a Sant Petersburg, amb qui ja té un fill.

Escoltar en boca d’Anna Karenina parlar de divorci, de voler quedar-se amb el fill que tenen, d’embaràs, d’adulteri o de fer tractes amb l’advocat sembla més una situació de relació de parella actual que no pas d’un segle i escaig enrere. Aqusta és la força de l’obra ‘Anna Karenina’ i de Lev Tolstoi que només una recreació ambientada a l’època transporta els espectadors al Moscou de finals del segle XIX. (…)