Res que no estigués previst. La presència al Liceu d’un divo
com Juan Diego Flórez per debutar en el rol d’Edgardo de Lucia de Lammermoor va
condicionar el resultat de la vetllada. En aquesta òpera de Donizetti, dominada
pel paper de la soprano protagonista, els focus es van centrar en el tenor
peruà des de la seva primera aparició, cosa que va influir en el
des-envolupament de la funció. Al final, el cantant es va emportar les
principals aclamacions, i Elena Mosuc va rebre la seva merescuda ració de bravos
i aplaudiments després de la seva extenuant actuació com a Lucia.

 L’expectació va fer
que l’estrena d’aquesta versió d’un dels títols més emblemàtics del bel canto
romàntic pràcticament omplís el coliseu. El públic no es va acovardir, malgrat
que el cost de les entrades fos el més alt de la temporada i potser de la història
del teatre (325 euros, preu màxim en les funcions de Flórez). L’assistència de
crítics forans, incloent-hi el de The New York Times , demostra fins a quin
punt el ganxo d’un artista pot arrossegar els mitjans internacionals.  

¿N’hi havia per tant? Segons com es miri. Flórez va estar a
l’altura del que s’esperava. La bellesa del seu cant va resplendir durant la
funció, però va tenir el relleu més gran en la intensitat de l’últim acte.
Sempre controlat, no es va deixar anar fins que va arribar el moment defugint
conteses de volum amb els seus col·legues.

 Per a algú que habita
amb naturalitat al sobreàtic vocal el més important era donar la talla en un
paper tan dramàtic i administrar bé els recursos. Ho va fer. I ho va fer molt
bé, encara que escènicament es mostrés una mica estàtic i això perjudiqués
aquell punt d’emoció que exigeix una tessitura tan tràgica. Els seus viatges al
centre van trobar sempre la resposta del seu impecable llibre d’estil. Encara
que ja donés mostres de mestria en el duo Sulla tomba che rinserra amb Mosuc o
en el de la torre amb Enrico, el Liceu es va rendir quan va interpretar Tombe
degli avi miei .

 Mosuc va exhibir
entrega i el seu preciós timbre com a Lucia. Molt ficada en el desesperat paper
de dona reclosa a la torre del seu castell i utilitzada com a instrument del
poder i la lluita entre dues faccions rivals, va complir amb les exigències del
personatge. No va sobrepassar mai els límits de les notes, i va assegurar així
la correcció, i tot i que li va faltar un punt de dramatisme, va arribar sense
problemes al moment del suïcidi, la seva única decisió lliure. Va ser aclamada
després de l’esperada escena de la bogeria, amb l’estremidora i endimoniada
ària Il dolce suono, en líric diàleg amb la flauta.

 Simón Orfila
(Raimondo) va ser l’altre gran triomfador de la nit. Va desplegar amb domini la
seva potència vocal al servei del personatge del capellà, que va desenvolupar
amb enorme categoria dramàtica. Notable en el rol de malvat de la trama Marco
Caria (Enrico), al qual va dotar del seu poder canor. Albert Casals (Arturo,
l’assassinat marit de Lucia la nit de noces) va mostrar la força dels seus
aguts.

 El cor va tornar a
exhibir un gran nivell, malgrat d’assolir la dificultat de moure’s al costat de
la inclinada torre de vidre que va presidir la minimalista escenografía, però
l’orquestra, dirigida per Marco Armiliato, no va estar a l’altura de les seves
últimes actuacions sobrepassant en alguns moments la veu dels cantants..