Molts són els “bailaors” de flamenc que busquen la manera d’evolucionar els “palos” del gènere mantenint la intensitat però enriquint-ho amb nous moviments. El treball d’Albert Quesada és a la inversa. I, per moments, sembla empaquetar l’anima, dotar-la d’una lògica, d’uns moviments reconeixibles en l’àmplia pàtina de tipus de dansa, però hi perd la intencionalitat, sobretotquan fragment, fins i tot el “cante” i el “toque”. Una opcio que permet encabir-la en un moviment plàstic però que treu tota connexió amb les arrels. 

Tot i això, la peça guanya potència en els duets, quan es mouen harmonitzats. i també en la decisió d’embrutar-se de daurat i de negre. A mesura que avança la peça, els tons es barregen, la mixtura es fa absoluta, les fronteres es trenquen i, sí, respira una emocio que si no coincideix amb els “quejíos” inicials, sí que transmet profunditat, commou amb un final definitiu.