La tirada de Julio Manrique per muntar obres de David Mamet ha tornat a posar-se en evidència amb la cuidada i frenètica posada en escena d’ Una altra pel·lícula (Speed-the plow). Després de les seves versions d’ Els boscos i American Buffalo, l’actor i director sacseja el Borràs amb aquesta lúcida i afilada crítica a les contradiccions del capitalisme exemplificades en el model de funcionament de Hollywood. David Selvas i Mireia Aixalà l’acompanyen en la interpretació d’aquesta incisiva i a moments desbordada partitura del dramaturg de Chicago. 

 Bob Gould (Selvas) treballa per al cinema seguint les directrius que marca una indústria que només pensa a guanyar diners. Acaba de ser ascendit a cap de producció d’un gran estudi i té poder per decidir quin tipus de projectes es poden posar en marxa. La visita del seu vell amic Charlie Fox (Manrique) per proposar-li el rodatge d’un carcerari film d’acció protagonitzat per una taquillera estrella posarà tots dos en estat d’excitació. Serà la bomba que necessiten per edificar un futur banyat en dòlars. 

 Tot va bé fins que irromp Karen (Aixalà), una atractiva i aparentment innocent secretària de Gould. Quan cap i empleada intimen durant una llarga nit, el productor se sent impulsat a canviar d’idea per donar via lliure al projecte de la noia en lloc de l’ofert pel seu amic: portar a la pantalla la faula moral d’un llibre sobre el poder transformador de la radiació. El text incideix en qüestions com la por i la fi del món, i està molt lluny de la línia dels cànons productius hollywoodians. 

Per primera vegada en la seva carrera, Gould ha posat en qüestió els seus elementals principis de decisió per preguntar-se si té algun sentit el que està fent. L’ètica, la moral, la fe i l’amor esquitxen el relat. Aquest sobtat gir trasbalsa la relació dels amics i entre ells sorgeix un dur combat físic i dialèctic desenvolupat amb un ritme i una agilitat tan precisa com trepidant. És Mamet en estat pur. L’evolució d’aquest crescendo, molt ben executada pels actors, acaba atrapant l’espectador. 

 Magnífics els vídeos d’introducció que al·ludeixen al Hollywood i el món real dels anys 80 i el del final d’aquesta sarcàstica i despietada producció que entreté però, a més, convida a la reflexió.