Els noms de Vicky Peña i Mario Gas ja són com un imant per
qualsevol persona que estimi el teatre. Ella ha estat la inoblidable Mrs Lovett
de ‘Sweeney Tood’, la Blanche de ‘Un tramvia anomenat desig’, La Maria Moliner
de ‘Diccionario’, la Maureen de ‘La reina
de bellesa de Leenane’, i tantes altres dones, més dolentes, més frívoles, fins
i tot més cabareteres. I m’aturo aquí perquè la llista és llarga.  Pel que fa al Mario Gas ho resumiré tan com
pugui: avui és el dia de Don Juan Tenorio (31 d’octubre) i no puc evitar de
nombrar aquell {Tenorio} del Born que va dirigir, tot i signant col·lectivament
Assemblea de Treballadors de Espectacle. Sempre el recordaré: una pila de
Tenorios, una pila de Doñas Inés i la pujada al cel amb grues. Què gran! I allò
del Diana!  Bé, deixo les batalletes després de recordar, també, que.
probablement, el primer musical que va arribar al nostre país va ser ‘SweeneyTood’,
signat per Mario Gas, el mateix que posteriorment va signar el brillantíssim ‘Follies.’

Ja haureu endevinat el que més m’ha agradat de ‘El largo
viaje del dia hacia la noche’: el Mario i la Vicky. Estan fora de sèrie tots dos
i l’obra no es fa gens llarga (malgrat les 2,30 que dura) perquè o un o altre sempre
són a escena.  No vol dir que la resta
del repartiment estigui malament, els dos nois, Juan Díaz i Alberto Iglesias
defensen perfectament el seu paper i María Guell suposo que també, encara que
el personatge no és dels que llueixen.

Tot i que s’explica la història d’una família on cada un
dels membres està força afectat i viuen una situació tensa i angoixant, penso que
les emocions pugen molt si sabem que es tracta d’una autobiografia. L’obra se situa a l’agost del 1912, a la casa de James
Tyrone, un actor de renom, on viu amb la seva dona i els seus dos fills. És
l’estiu, fa un dia bonic, són aprop de la platja… tot és a punt perquè sigui
un dia feliç. Però anem sabent que la mare, enganxada a la morfina,
volia ser concertista, però no va tirar endavant per seguir el marit als seus
interminables viatges. Un dels fills, que l’anomenen com Eugene, mor de petit. Els
altres dos tampoc han aconseguit ser el que volien. Són alcohòlics i un d’ells,
a més, tuberculós. Bé, de fet, de beure beu fins i tot la minyona. I un seguit
d’esdeveniments van servint de detonants per tirar-se a matar els uns als
altres. El que havien de ser converses normals acaben
sent combats descarnats. Quatre persones condemnades a estar juntes tracten de
revifar antics calius mentre la conversa empitjora i va caient la nit. Però s’stimen. Hi ha tendresa, molta tendresa. Almenys a mi m’ho va semblar.

Tot passa en una ambientació senzilla i eficient: un espai insípid
on destaca una cortina al fons, per on s’entreveu la mar, que cada cop està més
moguda; una làmpara-aranya preciosa que penja del sostre, i el blanc impecable dels vestits i de la cara de la Vicky, uns blancs que es van tornant
inquietants.

Eugene O’Neill era fill d’un actor famós, ell mateix va
néixer en un hotel, durant un bolo. La seva mare,
efectivament, estava enganxada a la morfina i el seu germà a l’alcohol. Tot i
que no deu ser la biografia fil per randa, tot indica que O’Neill va escriure
aquest text per autoajudar-se i fer sortir els dimonis. Va tardar 20 anys en
escriure’l. Quan afectat greument per un Pakinson que no li permetia escriure va
intuir la seva mort, li va regalar a la seva esposa, l’actriu Carlotta Monterey, pregant-li que
no s’havia de publicar fins 25 anys després que ell morís. Però ella no li va
fer cas. I gràcies a aquesta traïció, el món va conèixer la que es qualifica com
a la seva obra mestra, sent fins i tot l’inici d’un gènere abocat a parlar de
famílies (‘Quien teme a Virginia Wolf’, d’Edward Albee; ‘Agost,’ de Tracy Lettis, ‘Buried Child’, de Sam Shepard…), amb uns personatges al límit molt ben dibuixats, amb molt d’amor,
compassió i indulgència malgrat la duresa. Uns diàlegs que toquen els
sentiments i que els protagonistes mostren desplegant amb generositat tots els
matisos que s’han creat en tots aquests anys de carrera. Avís: la Vicky i el Mario no acostumen a
actuar junts. Normalment ell dirigeix i ella actua. No se’ls perdin!