(…) La posada en escena de l’obra té una atmosfera volgudament angoixant, claustrofòbica, marcada per un espès cortinatge de fons que se suavitza només amb unes fugaces imatges —l’ombra d’una gavina, uns núvols canviants, el bramar d’una sirena de vaixell…— i que amaga la presumpta lluminositat del que hauria de ser un dia d’estiueig del 1912 en família vora el mar.

La lluminositat, en tot cas, es limita a l’interior del saló on passa tot, en un dia sencer fins a la matinada. Una tarima que eleva l’espai, unes senzilles cadires blanques, un elegant vestuari d’època blanc cremós, i molt de whisky a la tauleta de la licorera. L’estiu d’agost s’ha quedat entrampat dins com si, a fora, la boira presagiés el perill que els té empresonats.

Mario Gas i Vicky Peña són James i Mary Cavan Tyrone, un matrimoni que ha dedicat la seva vida al teatre, ell com a actor, de gira sempre, malvivint en hotels; ella, al seu costat, després de renunciar a la seva vida per estar al costat de James. Dues interpretacions tan naturalistes com extremes, passant des de la bonhomia familiar i la garraperia entranyable de James que es dedica a fer inversions en terrenys perquè els de Wall Street són uns lladres, fins a la joia matinal de Mary posant flors al gerro de bon matí camí ascendent cap a la caiguda als inferns de la nit. Un llarg viatge del dia cap a la nit, efectivament, com diu el títol, que tant Mario Gas com Vicky Peña destil·len amb el mestratge que porten acumulat en la seva llarga trajectòria. (…)