Això que diuen que hi ha espectacles ideals per fer a l’aire lliure és un tòpic d’estiu de quan qui més qui menys pensa en les vacances amb la camisa xopa de suor. I, si no, només cal recordar les xafogoses funcions que diu que va patir aquest muntatge a l’Amfiteatre de Montjuïc en ple juliol —cal plànyer els soferts intèrprets del Grec i les seves vestimentes i perruques clàssiques!— i comparar-les amb les aclimatades i còmodes representacions de la reposició del Teatre Poliorama d’aquesta tardor.

La vegetació, la pedra viva i els estels —malgrat els avions del Prat— poden ser molt romàntics però, on brolli la paraula —i si és de Shakespeare encara més—, que es faci l’acústica. I això només s’aconsegueix en un espai tancat i preparat per a propostes tan lluminoses, fresques, alegres, brillants i enjogassades com aquesta.

No sabria dir si el que més captiva del muntatge és la barrija-barreja de les tres obres de William Shakespeare o l’estol d’actors i actrius de primera fila que ha reunit l’espectacle en una mena de torneig actoral que, en comptes de mirar de fer K.O. els uns contra els altres, el que fa és reforçar la competència coral.

Potser sí que sempre quedarà el dubte de si és lícit espigolar d’aquí i d’allà de tres obres shakesperianes per fer-ne una de nova. Però, en tot cas, l’experiència ha valgut la pena perquè té un doble mèrit: cridar molts espectadors reticents a la complexitat d’un Shakespeare de cap a peus i aplegar en un mateix escenari cinc actrius i quatre actors ja veterans i amb un pòsit tan sòlid, donant-los l’oportunitat d’actuar com si fossin jovencells acabats de sortir de les aules teatrals amb l’empenta i la il·lusió que el futur nodreix a les noves fornades.

La bona direcció de Josep Maria Mestres ha fet que… (…)