Estem davant un espectacle
força singular: construït de forma fragmentada, amb la intenció de reivindicar
els relats de contes i llegendes així com històries més personals, pren la
forma d’un espectacle multidisciplinar contemporani on es barregen diferents
llenguatges escènics. Quasi no hi ha personatges pròpiament definits; aquells
actors que exerceixen un paper més clar –com el mestre de cerimònies o l’arbre-,
estan marcats per un vestuari teatralitzat però es qüestionen més o menys el
seu paper sortint i entrant d’aquest. L’espectacle està estructurat a partir dels
arbres totèmics dels diferents relators: cada història comença amb un arbre
diferent al voltant del qual es narra una petita història personal. La música,
cantada a cappella per l’elenc o punxada en directe, té un paper
contextualitzador. En l’elenc conviuen actors i actrius professionals amb
altres que no ho són en la voluntat de privilegiar el relat per sobre de la
interpretació. Però les diferències són notables i el conjunt adquireix una
pàtina de manca d’elaboració. Malgrat això, hi ha algunes troballes plàstiques
molt expressives i efectistes; imatges que van des de la pura il·lustració del
relat (noi amb bossa de paper al cap) però descontextualitzades, imatges
oníriques (la iaia geganta) o properes al realisme màgic (erupció volcànica o
la “vetlla” del frigorífic). Hi ha també una reivindicació de la col·lectivitat
en la forma de participació en el relat individual dels altres membres del grup
i en la forma de convidar al públic de la dansa comuna. Només ens vol protegir el cel és un espectacle interessant -no és
casualitat que rebés el Premi Adrià Gual 2014- i esdevé un magnífic pas en la
construcció d’una poètica escènica lligada al realisme màgic.